Xuetes
Els xuetes, també anomenats xuetó, són un grup social de l'illa de Mallorca conegut i històricament estigmatitzats pel seu orígen jueu. Actualment els xuetes són una minoria, hi ha 15 cognoms que es consideren xuetes, actualment, i de manera estimativa, hi podria haver uns 15.000 xuetes a l'illa.
El significat de nom procedeix, segons alguns autors, de xulla (porc) i faria referència al fet que els jueus no poden menjar porc. Altres autors consideren que podria procedir de xuetó, diminutiu mallorquí de jueu. Aquest nom és el més habitual a Palma de Mallorca. També se solien anomenar "del Segell" o del carrer referint-se al carrer de l'Argenteria que era on vivien la majoria dels xuetes. Ells mateixos s'han referit a si mateixos amb aquest nom o també amb un nosaltres oposat a un els altres.
Els quinze cognoms
El 1675 van començar persecucions massives contra els jueus. Més de dues-centes persones acusades de judaisme van ser condemnades el 1679 a la confiscació dels béns i altres penes. Espantats, ja que eren objecte d'una contínua vigilància i tenien por de perdre la vida, molts jueus van intentar fugir de l'illa, però van ser descoberts. L'any 1691 la Inquisició en diversos actes de fe va condemnar setanta-quatre persones acusades de practicar el judaisme clandestinament, d'aquests 56 foren relaxats, 37 efectivament ajusticiats i 3, Rafel Valls, Caterina Taronjí i Rafel Benet Taronjí foren cremats vius. Als condemnats, com era habitual, se'ls passejava per la ciutat amb un penjament, és a dir, un hàbit infamant en què apareixia escrit el seu nom i el motiu pel qual se'ls condemnava; i que se'ls treia poc abans que s'executés el suplici per tal de poder exhibir-lo públicament durant un temps per perpetuar el record exemplificador de la sentència. Així, de l'església de Sant Domènec (els membres del Sant Ofici solien ser dominicans) van quedar penjats diversos penjaments on figuraven els cognoms dels sentenciats. Segons sembla, poc després la majoria dels penjaments van desaparèixer, potser en un incendi. El cas és que només en van quedar quinze que corresponen a quinze cognoms: Aguiló, Bonnin, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls.
A diferència d'altres penjaments que es retiraven al cap d'un temps, aquests van estar exposats al públic fins el 1813, perpetuant així l'acusació de judaisme sobre els portadors d'algun d'aquests cognoms. Sembla ser que la publicació d'un llibre sobre la qüestió xueta durant el segle XVII del pare Grau, jesuïta, que tractava els actes de fe i recordava els llinatges d'orígen jueu encara va perpetuar més el sentiment antixueta i la seva marginació.
Així doncs, els xuetes no són totes les famílies mallorquines descendents de jueus ni totes les que provenen de jueus descoberts i condemnats per la Inquisició, sinó que són aquells que porten algun d'aquests quinze cognoms que quedaren com a testimoni dels actes de fe. S'ha de senyalar que aquests cognoms només es consideren xuetes quan provenen de Mallorca, ja que alguns són cognoms comuns a la resta del territori lingüístic català. Curiosament, a Mallorca existeixen cognoms d'orígen clarament jueu (Abraham, Daviu, Duran, Jordà, Maimó, Salom, Vidal i d'altres) que no són considerats xuetes.
L'actitud de la Inquisició, que en un principi volia forçar la desaparició dels jueus mitjançant la seva integració forçosa a la comunitat cristiana, va aconseguir el contrari: va perpetuar la memòria de les famílies que havien perdut algun familiar i va crear una comunitat que, encara que no fos criptojueva, s'ha vist obligada a mantenir la conciència dels seus orígens fins avui en dia. En canvi, els descendents dels altres criptojueus que hi havia a l'illa i que no van ser onjecte de l'acció de la Inquisició o, si ho van ser, es va oblidar, amb el temps van perdre tota la noció dels seus orígens.
La comunitat xueta
Les condemnes dictades per la Inquisició comportaven altres penes que havien de mantenir-se durant almenys dues generacions: els familiars directes dels condemnats, així com els seus fill i néts, no podien ocupar càrrecs públics, fer-se ordenar sacerdots, casar-se amb persones que no fossin xuetes, portar joies o muntar a cavall. Aquestes dues últimes penes no sembla que es duguessin a terme, però les altres van seguir vigents per la força del costum, més enllà de les dues generacions estipulades, fins a mitjans del segle XX.
Els xuetes residien majoritàriament al carrer Argenteria o Plateria, dins del casc antic de la ciutat (el Call o tradicional barri jueu). El carrer deu el seu nom a la fabricació i comerç de joies, ofici tradicionalment reservat als jueus en molts llocs del Mediterrani, i que a Mallorca havia sigut patrimoni casi exclusiu dels xuetes fins a èpoques molt recents. Només els xuetes d'una posició social més elevada (anomenats d'orella alta) s'establien en altres zones. Fora de la ciutat es trobaven en situacions diferents segons les poblacions: hi havia pobles que no toleraven cap xueta al seu terme i altres, com Felanitx, on els xuetes residents no eren objecte de més marginació que la derivada d'ocasionals comentaris malèvols dels seus veïns. Molts dels xuetes de Felanitx es dedicaven a la venda ambulant, dins del poble o pels pobles dels voltants, raó per la qual durant molt temps els pagesos han utilizat la paraula xueta per referir-se a aquest tipus d'ofici, encara que el que el practiqués no fos xueta.
El 1808 i 1823 es van registrar atacs contra les cases i comerços de l'Argenteria.
A Palma, els xuetes eren sovint coneguts pels seus malnoms, fet inusual a ciutat, ja que l'ús de malnoms era un costum més aviat pagesívol. Aquests malsnoms sovint eren desagradables, però també sovint els xuetes els acceptaven per tal d'encobrir els seus noms veritables, considerats més ominosos ja que eren els que revelaven la seva su condició de descendents de jueus.
Va ser Carles III qui, per mitjà de diversos decrets (cèdules reals), va fer un primer intent de rehabilitació dels xuetes en el terreny legal, va prohibir qualsevol discriminació i va ordenar que es derruissin els murs del Call, que li donaven un aspecte de gueto. Els xuetes van haver de dirigir-se posteriorment a Carles IV per explicarli que, a pesar de la seva ascendència jueva, eren tan catòlics com els altres i solicitaven que es fes el possible per alleugerir la seva marginació, fet que demostra que les disposicions anteriors no van tenir massa efecte. En general, les lleis van mitigar alguns aspectes de la marginació, però no aconseguiren acabar amb la força dels costums.
Els xuetes no van ser admesos a les escoles públiques fins el 1873 i en les escoles religioses fins a mitjans del segle XX, referint-se a qüestions de "puresa de sang". També tenien problemes els xuetes que volien exercir de sacerdots, encara que ja no hi havia cap restricció legal que ho prohibís. Un cas famós de discriminació encara a finals del segle XIX va ser el de Josep Tarongí, que va haver de sortir de la ciutat per ordenar-se sacerdot i quan va tornar se li va prohibir oficiar missa a l'església de Sant Domènec per ser un nou cristià. En la mateixa època un altre sacerdot xueta va ser invitat per un capellà a dir el sermó a la seva església. Ho va fer, i després els feligresos van cremar la trona "contaminat" pel jueu. Un altre sacerdot xueta quan iniciava la missa a la catedral, es va trobar un tros de porc (xulla) entre les pàgines del missal.
Els xuetes des de mitjans segle XX fins avui
El prejudici antixueta va començar a disminuir amb l'obertura de l'illa al turisme en les primeres dècades del segle XX, així com amb el desenvolupament econòmic que s'havia anat produïnt des de finals del segle anterior. El breu període de la República també va tenir la seva importància degut al laïcisme oficial i al fet que bona part dels xuetes simpatitzessin amb el nou model d'Estat, de la mateixa manera que anteriorment ho havien fer amb les idees il·lustrades i lliberals. És durant l'època republicana quan un sacerdot xueta oficia per primera vegada el sermó a la catedral de Palma, fet que va tenir una gran importància simbòlica.
El 1942, a instancia del govern de l'Alemanya nazi, es va realitzar un estudi oficial sobre els mallorquins "d'origen jueu" amb l'objectiu d'estudiar possibles connexions entre aquests i les organitzacions jueves de diversos països. La iniciativa va crear inquietut entre els xuetes, temerosos de correr la mateixa sort que els jueus del Reich i els territoris ocupats si Espanya entrava a la guerra o Mallorca era ocupada pels nazis. La responsabilitat de la investigació va recaure finalment en un historiador local, les conclusions del qual, magnificades i falsificades sens dubte per dificultar una possible acció contra els descendents dels jueus, donaven como a resultat que un 35% dels mallorquins tenien aquest orígen, entre els quals es trobaven alguns de les famílies més poderoses de l'illa (el percentatge real de xuetes no arriba al 5%).
El turisme massiu que s'inicia en els anys 50, que suposa la presència i en molts casos la instalació definitiva a l'illa de forasters (espanyols o estrangers) per als quals la condició de xueta no significa res, marca el punt d'inflexió definitiu en la història d'aquesta comunitat.
En l'evolució positiva del fenomen ha influit també el retrocés de la pràctica catòlica entre la població espanyola en general i la tendència a la aconfessionalitat de les institucions des de 1978.
El contacte amb el judaïsme i la llibertat de culte privat establerta per les lleis de l'Estat franquista van propiciar en els anys 60 certs moviments de retorn a la pràctica jueva entre alguns xuetes, sobre tot entre els de posició econòmica més elevada, així como el ressorgiment d'un culte sincrètic judeocristià anomenat cristianisme xueta. Aquest últim culte ha estat predicat per Cayetano Martí Valls, del poble d'Inca, que diu basar-se en les tradicions religioses transmeses oralment de generació en generació en algunes famílies, i que apuntarian cap a una pràctica cristiana més propera al cristianisme primitiu (i per tant al judaïsme) i allunyada del culte catòlic oficial. Martí va lluitar perquè els xuetes poguessin coneixer i reivindicar els seus orígens i, fins i tot, retornar a ells si ho desitjaven. Mitjançant la seva mediació, en colaboració amb la comunita jueva de Barcelona, trenta famílies van sorti de l'illa el 1959, amb l'excusa de fer un creuer pel Mediterrani, per a instalar-se a Israel i recuperar la condició de jueus. Les autoritats religioses jueves, de totes maneres, no reconeixen la condició de jueus als xuetes, que són definits com a "rama morta del judaïsme".
El prejudici, tot i això, no ha desaparegut del tot. Ramon Aguiló, alcalde socialista de Palma entre 1979 i 1991, i xueta, va ser anomenat despectivament "jueu" en més d'una ocasió pels seus adversaris polítics. Per una altra banda, segons una enquesta realitzada per la Universitat de les Illes Balears el 2001, un 30% dels mallorquins afirma que no es casaria mai amb un xueta, mentre que un 5% declara que no desitja ni tenir amics xuetes.