ELS TROBADORS CATALANS
Un nombre reduït dels trobadors, una vintena, eren d'origen català i contribuïren, en alguns casos de forma molt notable, a l'esplendor del corpus poètic que durant dos segles va ser hegemònic en les corts medievals a què hem al·ludit més amunt i fins i tot va traspassar aquestes fronteres. En total es conserven prop de 200 composicions del trobadors catalans (un nombre prou reduït si tenim en compte que 120 corresponen a Cerverí de Girona i 31 a Guillem de Berguedà). Per suposat, hem de tenir en compte que alguns -molts?- dels seus poemes es degueren perdre; també cal tenir present que estem parlant únicament de trobadors d'obra conservada i no d'aquells que s'ementen en alguna composició, com Ot de Montcada, dels quals no ens ha arribat cap poesia. Com també hem dit, feien servir el provençal, encara que en alguns casos es pot detectar la inclusió d'algunes paraules catalanes en les seves composicions; tot i així, recordem que les dues llengües eren molt similars en aquesta època i no fou fins al segle XIX que s'elaboraren els primers estudis seriosos que les diferenciaven. Si voleu fer una aproximació a com devia sonar la música dels trobadors, podeu recórrer a "Trobadors catalans", d'Antoni Rossell.
A continuació podeu llegir les vides de la majoria dels trobadors catalans. Es tracta de breus resums que en alguns casos parteixen dels poc fiables Cançoners -en teniu alguna mostra traduïda al català- perquè no hi ha cap altra font documental per contrastar els fets que s'hi narren. Les dates de naixement i mort tampoc no són massa precises en alguns casos. Si cliqueu el nom del trobador podreu llegir alguna de les seves poesies amb la traducció corresponent. Per situar millor l'època dels trobadors podeu consultar un senzill llistat dels reis de la Corona d'Aragó, encara que el context històric i literari més aprofundit l'haureu de buscar en altres fonts.
Guerau de Cabrera (... - 1168/1170)
Vescomte de Girona i Urgell. Escriví un llarg poema, Ensenhamen (aquest és el nom genèric que es dóna a llargs poemes de contingut didàctic i de vegades crític i que podem considerar una modalitat del sirventèsº. Podeu llegir un altre Ensenhamen d'Arnaut de Mareuil), cap a finals de la dècada dels 60 que té una gran importància pel conjunt de notícies que dóna sobre els joglars i sobretot perquè ens mostra el panorama literari que es coneix a Catalunya com no ho fa cap altre document de l'època.
El poema consta de 216 versos (2 versos de quatre síl·labes rimant entre ells, seguits d'un vers de vuit síl·labes amb rima on); els 24 primers versos tracten de les diverses activitats dels joglars; la resta assenyalen, de forma desordenada, aquells temes literaris que els joglars (Cabra, en aquest cas) haurien de conèixer i transmetre:
-Matèria de Bretanya.
-Matèria clàssica (grecollatina: Ovidi, etc.).
-Cançons de gesta (Carlemany, Roncesvalls...).
-Composicions de diversos trobadors.
Berenguer de Palou
Berenguer de Palou fou de Catalunya, del comtat del Rosselló. Pobre cavaller fou, però destre, instruït i bo amb les armes. I trobà bé cançons, i cantava d'Ermesén d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyò, fill de Maria de Peralada.
Es tenen poques notícies d'aquest trobador. Segons explica la Vida que heu llegit , fou un cavaller de Palou -Palazol, diu l'original- , al Rosselló, i és difícil identificar-lo amb algun personatge de l'època a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i XIII abunden els catalans que porten aquests noms. Es conserven nou composicions seves, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de les anotacions musicals; això el converteix en un dels pocs trobadors catalans dels quals es conserva la melodia de les seves cançons.
El rei Alfons (1154-1196)
Es pot consultar fàcilment la vida d'Alfons el Cast, així que aquí deixarem de banda la seva biografia (recordem que es tractava d'Alfons I de Catalunya i II d'Aragó). Quant a la seva faceta cultural, tingué fama d'acollir generosament els trobadors a la seva cort i fomentar la seva art. La Vida que figura en els Cançoners diu el següent: El rei d'Aragó, aquell que va trobar, s'anomenava Alfons; i va ser el primer rei d'Aragó, fill d'en Ramon Berenguer, que fou comte de Barcelona, que conquerí el regne d'Aragó i el va prendre als sarraïns. Va anar-se a coronar a Roma; i quan tornava, va morir a Polmon, al burg de sant Dalmaci. I son fill fou fet rei, Alfons, que fou pare del rei Pere, el qual fou pare del rei Jaume.
Ponç de la Guàrdia (1154?-1188?)
Ponç de la Guàrdia fou un cavaller del llinatge de Saguàrdia, senyors d'un castell prop de Ripoll. No era un trobador professional, sinó un cavaller al qual, segons diu ell mateix, li agradava que les dames provençals celebressin les seves composicions. Se sap que va participar en el setge de Conca (1177) sota les ordres del rei Alfons i, més tard, en l'expedició del rei contra el comte Raimon V de Tolosa. La seva obra la formen nou composicions amoroses, quatre de les quals formen un petit cicle dedicat a una dama que anomenava amb el senhal de On-tot-mi-platz. Encara que com tots els trobadors escriu en provençal, es poden detectar, alguns mots en català en els seus poemes (de fet això passa freqüentment en els trobadors catalans, sobretot en Cerverí de Girona).
Més informació sobre el trobador a:
https://usuarios.lycos.es/allagostera/trobadors/guardia.htm
Guillem de Berguedà (1130?-1195/1196)
Cliqueu sobre el seu nom per conèixer la vida i l'obra d'aquest trobador.
Guillem de Cabestany (?-1212...)
Especialment famós per la seva vida, de la qual no es coneixen gaires detalls contrastables. La vida que figura en els Cançoners després de la seva mort va ser al·ludida, repetida o ampliada per Petrarca, Boccaccio, Stendhal..., encara actualment és matèria literària, per exemple, hi ha un capítol sencer -50 pàgines- a El Unicornio (1965) de Manuel Mujica Laínez, que l'amplia i refà en el context de la novel·la. Llegiu ara la traducció de la vida del trobador que figura en els Cançoners:
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.
La història del "cor menjat" que acabeu de llegir és un motiu folklòric oriental que es va estendre per Europa dels segles XII al XIV amb diverses variacions i atribuïda a diversos personatges. Encara actualment (2001) hem pogut llegir una entrevista a la propietària del castell de Peralada a "La Vanguardia" on diu el següent: P.- ¿Hay fantasmas en su castillo de Peralada? R.-Una de las condesas de Peralada, celosa, mandó asesinar a la amante del conde y le sirvió su corazón bien guisado. Al revelarle el origen de aquella carne tan sabrosa, el conde se desquició y se arrojó al vacío desde la torre... Y por aquí vaga.
Que la vida és falsa ho prova el fet que, segons consta en documents de l'època, Saurimonda, vídua de R. de Castell-Rosselló, es tornà a casar el 1210 i que Guillem de Cabestany apareix a les Navas de Tolosa el 1212. A més, el rei Alfons, que s'esmenta en les versions més llargues de la vida, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb R. de Castell-Rosselló (1197).
D'aquest trobadors es conserven set cançons segures, una de les quals figura entre les més belles i repetides de la literatura dels trobadors: Lo dous cossire (La dolça tristesa), i dues d'atribució dubtosa.
Huguet de Mataplana (1174?-1213)
Aquest cavaller era nebot de Ponç de Mataplana, a qui Guillem de Berguedà atacà en diversos sirventesos. A partir de 1185 apareix força documentació sobre la seva persona, i el 1197 consta que estava casat amb una dama anomenada Na Sança. Senyor de Mataplana, prop de Gombrén, figura en diversos documents al costat del rei Alfons el Cast i de Pere el Catòlic, amb l'exèrcit del qual va participar a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La Crònica de Jaume I l'inclou entre els cavallers que lluitaren amb el seu pare a la batalla de Muret (1213) i l'abandonaren, encara que realment el trobador va morir poc després a causa de les ferides rebudes. Segons Ramon Vidal de Besalú, que possiblement li donà lliçons de provençal i de l'art de trobar, Huguet de Mataplana fou un personatge culte i refinat, protector de joglars i trobadors. Únicament es conserven tres composicions seves: un sirventès i dues tençons. Si llegiu la pàgina on hi ha els textos, veureu una razó que fa referència a Raimon Miraval i que al·ludeix al sirventès d'Huguet de Mataplana.
Ramon Vidal de Besalú (1196?-1252?)
Aquest trobador es recorda sobretot per la seva obra Razos de trobar, el primer tractat de poètica (juntament amb Donatz proensals d'Hug Faidit) que es coneix en una llengua romànica. Nascut a Besalú, sembla que començà professionalment com a joglar i es formà al castell de Mataplana, el qual elogia en alguns versos. A més de l'obra esmentada, es conserven diversos fragments lírics i tres obres narratives escrites en noves rimades, és a dir, en octosíl·labs apariats, dos de les quals es poden considerar novel·letes molt similars al que en francès s'anomena "roman": "So fo el temps c'om era gais" presenta el que se sol anomenar un "judici d'amor", en aquest cas, dues dames indecises davant d'un cavaller busquen un altre cavaller ( Hug de Mataplana) que resolgui els seus dubtes; la seva obra narrativa "Abril issi'e mays intrava", a part dels aspectes argumentals, resulta especialment interessant, igual que l'anterior, pel fet que es parla de l'actualitat literària del seu temps i se'n fa una valoració; finalment, "Castia gilos", que es pot considerar un fabliaux, transcorre a la cort d'Alfons VIII de Castellà i narra la història d'un marit gelós que posa a prova la seva dona i explica com malgrat haver resolt els dubtes que tenia no se n'assabenta de la realitat. Deixem constància que encara que se solen assignar quatre composicions líriques senceres al trobador, Hugh Field, en un estudi introducctori a la seva obra poètica, descarta que dos d'aquests poemes siguin seus i dubta de l'autoria del tercer, així com tampoc no creu que "Castia gilos" fos escrit pel trobador.
Més informació i textos a: "El Ripollès dels trobadors "
Trobareu la traducció de "Castia gilos" a la pàgina de Jordi Roca.
Ponç d'Ortafà (1170?-1246?)
Nascut a Ortafà, una vila rossellonesa prop d'Elna, aquest trobador fou el senyor d'Ortafà. Fill de Grimau d'Ortafà i de Brunisenda, tingué un germà anomenat Pere que fou ardiaca d'Elna. Només es conserven dues cançons seves. Fixeu-vos com el començament d'una d'elles recorda les comparacions marineres que tan freqüentment feia servir Ausiàs March.
Enaissi com la naus en mar,
destrecha d'ondas e de vens,
que s'i sent tan fort perilhar
que selhs de dins an grans turmens.
Formit de Perpinyà
No se sap absolutament res d'aquest trobador que va viure possiblement al segle XIII. El seu nom apareix en un Cançoner en el qual se li atribueix una única cançó. El seu nom, Formit, significa perfecte, àgil, llest, i pot indicar l'origen joglaresc d'aquest personatge de Perpinyà.
Guillem Ramon de Gironella (segona meitat del segle XIII)
És possible que aquest trobador de Gironella, al Berguedà, es correspongui amb el G. R. que està enterrat amb la seva mare Brunissendis de Gerundella al monestir de sant Daniel de Girona. La seva obra consta de tres cançons i un partiment. Dues de les cançons estan dedicades a una dama que respon al senyal de Sobreluenh (Molt llunyana); el partiment és un debat amb el joglar Pouzet, que segurament és Poncet, un personatge esmentat per Cerverí de Girona.
Pere el Gran (1240-1285) / Pere Salvatge (segona meitat del segle XIII)
Pere el Gran fou el fill primogènit de Jaume I, i sembla ser que participà escassament en la creació literària trobadoresca. Com en el cas dels altres reis de la Corona d'Aragó, podeu trobar molt fàcilment la seva biografia.
Pere Salvatge apareix documentat per primer cop l'any 1280, i el 1286, l'última vegada que se'n parla, es diu que havia rebut del rei Alfons l'encàrrec de distribuir donatius entre els joglars que havien assistit a la seva coronació; era per tant un personatge que gaudia de la confiança reial.
El rei Pere és autor de dos sirventesos, en el primer intercanvia uns versos amb el joglar Peironet (potser el mateix Pere Salvatge), el segon forma part d'un conjunt de cinc composicions que són, en aquest ordre, de Bernat d'Auriac, Pere el Gran, Pere Salvatge (l'única composició certa que se'n conserva), Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò, i un personatge anònim.
La història que fou el motiu d'aquests sirventesos va començar quan a la primavera de 1285 Pere el Gran es dirigeix al Rosselló perquè se n'havia assabentat que el seu germà, Jaume II de Mallorca (recordem que aquest rei fou protector de Ramon Llull) s'havia confabulat amb el rei de França, Felip III, en un intent de conquerir la Corona d'Aragó. Les lluites entre aquests contendents duraren fins el mes d'octubre, i en el seu transcurs, els francesos van fer recular els enemics fins al punt d'amenaçar la ciutat de Barcelona. Finalment, el rei Pere aconseguí vèncer els francesos, que emprengueren la retirada, durant la qual va morir el rei de França; poc després moriria de malaltia Pere el Gran.
Durant aquests mesos els sirventesos es convertiren en un arma de propaganda política important, en què, a través d'al·legories o directament, les dues parts en conflicte procuraren aconseguir el clima propici a les seves causes respectives.
Cerverí de Girona(Guillem de Cervera) (...1259-1290?)
Trobador vinculat a la casa reial (Jaume I, Pere el Gran). Tot i que en l'actualitat es creu que es tracta del mateix trobador, encara hi ha algun estudiós, concretament Joan Coromines, que pensa, amb arguments poc convincents, que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona són dos personatges diferents i que el primer és uns 30 anys anterior al segon. Ens limitem aquí a constatar aquesta divergència d'opinions i optem per no entrar en polèmica i presentar-los com el mateix trobador.
Es conserven un total de 120 composicions, l'obra més extensa que es conserva de cap trobador, de les quals 114 són líriques, 5 narratives i té també un llarg poema moral.
Conreà tant el trobar lleu com el ric.
La seva obra la podem agrupar de la manera següent:
Obra popular. Escriu diverses composicions que tenen el seu origen en cançons populars com la "Viadeyra" (cançó que cantava la gent fent via o camí per tal d'alleugerir les fatigues del viatge; és similar a les "càntigues d'amic" galaicoportugueses).
Obra amorosa. Des d'una pastorel·la a cançons que es poden dividir en diferents cicles segons la dama o la temàtica (pèrdua del cordó...).
Obra moral. Sobre la conducta dels cavallers, els contrastos entre la vida de diferents estaments socials... Molt sovint la crítica als costums de determinats cavallers fa que puguem considerar les composicions morals com a polítiques.
Obra religiosa. Una alba religiosa, composicions en lloança de la Verge, etc.
Obra narrativa. Cinc obres de temàtica diversa: Oració de tot dia, Maldit ben-dit, Testament, La faula del rossinyol, Sermó.
Finalment, Els proverbis, que consta de 1197 quartetes de versos hexasíl·labs (aquesta llarga composició, que també se sol anomenar Versos proverbials, correspon a Guillem de Cervera). És un poema dedicat als seus fills per inculcar-los bons consells, sovint a partir d'exemples de la realitat quotidiana o històrica. En la dotzena quarteta, després d'algunes estrofes introductòries, concreta la finalitat de l'obra: "Fills, per vosaltres dic / aquestes paraules planament, / perquè voldria que fóssiu rics / de saber i de seny".
A més de la magnitud de l'obra és interessant la preocupació per l'estil i per la investigació poètica, quant l'originalitat formal, per exemple.
Jaume II (1267-1327)
Fill segon de Pere el Gran i Constança d'Hohenstaufen, Jaume II heretà a la mort del seu pare el regne de Sicília. Governà l'illa des de 1285 a 1291, amb disputes per la seva possessió amb el Papa i els angevins. A la mort sense descendència del seu germà Alfons el Franc, rebé la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó i València) i deixà Sicília en mans del seu germà petit Frederic. Com en el cas d'altres monarques, us serà fàcil trobar força dades biogràfiques del personatge. Ja des de la seva època a Sicília era aficionat a la poesia, i a la seva cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons diu, escriví les Regles de trobar a instàncies del rei. També protegí Arnau de Vilanova i redactà lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador és autor d'una dansa religiosa, en què compara l'Església amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.
Berenguer d'Anoia (cap a 1300)
Es tenen molt poques dades d'aquest trobador. Es tracta d'un escriptor mallorquí de pares catalans, que es coneix sobretot per un treball anomenat Mirall de trobar on, a diferència dels tractats de Ramon Vidal de Besalú o de Jofre de Foixà, predomina el caràcter poètic i retòric per damunt del gramatical. El seu llibre comença amb un pròleg on dóna notícies sobre si mateix i es divideix en quatre parts que estudien les formes retòriques, els errors principals de la versificació, etc. Tot això il·lustrat amb exemples extrets de les composicions dels trobadors, que no sempre són citats de forma correcta. Berenguer d'Anoia no té una obra pròpia diferenciada, per bé que alguns exemples del seu tractat poden ser de creació personal, com el fragment que podeu llegir en l'apartat de textos.
Jofre de Foixà (?-1300?)
Aquest trobador era fill segon de Bernat de Foixà, del llinatge empordanès dels Foixà, vassalls del comte d'Empúries. De molt jove va ingressar en l'orde dels franciscans i apareix per primera vegada documentat a Monzó, el 1267. El 1275 deixà els hàbits franciscans per ingressar en l'orde de sant Benet, segurament al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Quan els francesos entraren a Catalunya, Pere el Gran el nomenà procurador del monestir de Sant Pere de Galligants, i tant aquest rei com el seu successor li encomanaren missions de gran confiança. El 1293 es trobava a Sicília com abat del monestir de San Giovanni degli Erimiti de Palermo, i gaudia de la consideració de Frederic de Sicília i del seu germà Jaume II d'Aragó. La darrera notícia que es té del trobador correspon a l'any 1295.
Jofre de Foixà va escriure un tractat de gramàtica i poètica, Regles de trobar, per ordre de Jaume II, quan aquest era rei de Sicília. L'obra, amb nombrosos fragments dels trobadors, pretenia ampliar i completarles Razos de trobar de Ramon Vidal de Besalú. La producció poètica de Jofre de Foixà es limita a quatre composicions: tres cançons i una cobla. Cal destacar una de les cançons, en què el trobador tanca les diferents estrofes amb versos d'altres trobadors: Arnaut de Maruelh (estrofes I-II), Perdigon (III-IV), Folquet de Marsella (V), Gaulcem Faidit (VI). Aquest recurs innovador fou imitat posteriorment per Petrarca, que substituí els trobadors per poetes del Dolce Stil Nuovo.
Amanieu de Sescars (... 1278-1295...)
Trobador d'origen controvertit, encara que en l'actualitat no hi ha dubte que es tracta d'un personatge català. Només es conserven quatre composicions seves: dos ensenhamens i dos saluts d'amor. Va escriure també cançons, avui perdudes o no identificades, que li valgueren a l'època l'apel·latiu de "déu de l'Amor". El primer dels dos saluts està datat l'any 1278 i el segon, més extens, el va escriure entre els anys 1298 i 1291. "L' ensenhamen del scudier" (472 versos) és anterior a 1291. Es tracta d'una lliçó sobre el comportament que ha d'observar un escuder en assumptes amorosos, en el tracte amb el seu senyor i en el maneig de les armes. "L'ensenhamen de la donsela" (686 versos) fou escrit entre 1291 i 1295 i dóna normes d'educació a una joveneta, tot fent emfasi en la instrucció amorosa.
Frederic III, rei de Sicília (1272?-1337)
Fill de Pere el Gran, fou hereu del regne de Sicília quan, com a conseqüència de la mort d'Alfons el Franc, el seu germà Jaume, fins aquell moment monarca de l'illa, es convertí en el nou rei de la Corona d'Aragó. La situació de Frederic era delicada a causa de les intencions del Papa i els francesos d'apoderar-se de l'illa. Per altra banda, el seu germà, ara Jaume II, l'any 1298 feia preparatius bèl·lics per apoderar-se de Sicília. Quan Frederic se n'asabentà d'aquest fet, envià un missatger a Catalunya amb la finalitat d'induir barons, cavallers i ciutats a fer desistir el seu rei de l'atac. El missatger era l'encarregat de difondre l'únic poema que es coneix del rei, i que podeu llegir en la pàgina dels textos.
Ponç Hug d'Empúries (?-1313?)
Es convertí en trobador ocasional amb motiu de la resposta que escriví a la composició que Montaner Pérez de Sosa, missatger del rei Frederic III de Sicília, havia introduït a Catalunya pels motius que s'han esmentat anteriorment. Ponç Hug d'Empúries havia estat a Sicília, on tenia un germà, Huguet; i encara que mantenia la fidelitat al seu rei Jaume, era contrari a una lluita entre germans. En el poema de resposta anima Frederic a continuar com a rei de Sicília, encara que ho fa de forma de no quedar malament amb el seu propi rei. Sembla que l'any 1295, a la batalla de Capo Orlando, Ponç Hug lluità en l'estol de Jaume II, mentre que el seu germà ho feia a les ordres del rei sicilià.
En el disc que hem esmentat més amunt podeu escoltar les cançons d'un trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses, les composicions del qual podeu llegir a la pàgina d'A. Llagostera.
Extret de:
https://www.xtec.es/~malons22/trobadors/trobadors.htm#metrica
Freak
Asiduo
Novato de mierda