9. L’educació
9.1. Una esmena a la totalitat
L’ensenyament és un dels camps en què l’espanyolisme lingüístic focalitza els seus atacs a l’ús del català. D’entrada, com ja hem vist al punt 1, s’oposa al fet mateix que la Generalitat tingui les competències d’Ensenyament en els termes que, acabada la dictadura, establí l’EAC de 1979; és a dir, s’oposa al fet mateix que existeixi un sistema català d’ensenyament (ni que sigui, almenys en part, un subsistema subordinat al sistema espanyol), independentment de les característiques que tingui.
Com que, malgrat tot, hi ha un sistema català d’ensenyament, l’espanyolisme lingüístic s’oposa als trets fonamentals d’aquest sistema, sorgit de la societat catalana, àmpliament consensuat pel Parlament i configurat pel Govern en l’exercici de les competències que li corresponen. Aquests trets fonamentals són: el català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l’ensenyament, és a dir, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge, etc. Quant al primer ensenyament, els infants poden rebre’l “en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (segons la peculiar expressió que usa la Llei de política lingüística de 1998, fruit d’afinats equilibris polítics), sense que això pugui representar una separació dels alumnes en centres o grups classe diferents per raó de llur llengua habitual. Aquest sistema assegura el coneixement de la llengua catalana com un factor que aporta valors positius de cohesió social i d’integració de tots els alumnes a la comunitat, alhora que garanteix el dret individual de tothom a la no discriminació i a la inclusió, sigui quina sigui la seva procedència.
Així doncs, en matèria d’educació, el discurs de l’espanyolisme lingüístic és un atac frontal, una esmena a la totalitat del sistema català d’ensenyament, com veurem tot seguit amb més detall. La resposta a un qüestionament global d’aquesta mena no pot ser altra que la següent: els catalans tenen tot el dret d’organitzar democràticament el seu sistema d’ensenyament (i, en particular, els aspectes lingüístics d’aquest sistema) de la manera que els sembli més convenient, respectant, com és natural i com sempre han fet, els drets fonamentals de tothom. En l’exercici d’aquest dret, el sistema català d’ensenyament es concreta en el model que ja hem descrit en termes generals. Certament, l’organització d’aquest model, més enllà del respecte als valors democràtics, s’ha d’atenir per imperatiu legal a la CE, que imposa uns condicionants negatius per a la llengua catalana i discriminatoris per als catalans.
9.2. La doble xarxa escolar per raó de llengua (o la fi de la immersió en català) i la fi de l’escola catalana
Els partidaris de l’espanyolisme lingüístic actual diuen que estan a favor d’una escola pública “bilingüe” (no és tan clar quin és el model que propugnen per a l’escola concertada o la privada). El “bilingüisme” escolar que propugnen, diuen, és la garantia de la igualtat efectiva de drets dels ciutadans en general, i dels “castellanoparlants” en particular, els quals, segons ells, veuen vulnerats els seus drets pel model d’immersió lingüística escolar en català. De vegades, arriben a dir que la immersió afecta el rendiment escolar dels “castellanoparlants”. En definitiva, ataquen el model vigent d’escola catalana (amb immersió lingüística en català allà on escau) perquè, segons ells, el fet que el català sigui la llengua vehicular a les aules és nociu per als estudiants en general, que es veuen privats de la “riquesa del bilingüisme”, i, en particular, perquè és discriminatori per als alumnes “castellanoparlants”.
Allò que a Catalunya troben “nociu”, “discriminatori”, etc. si es fa en català, en altres indrets de l’Estat es fa en castellà sense que hi vegin cap problema. Allà practiquen justament l’escola en castellà per a tothom, sigui quina sigui la seva llengua inicial. Les aules d’acollida per a alumnes d’incorporació recent al sistema educatiu català, en què el català és llengua vehicular, són objecte de tota mena de crítiques, sovint molt barroeres; però si es fan en castellà a Espanya per als “immigrants” de parla no castellana (dels ciutadans espanyols de parla no castellana ni en parlen), en diuen aules de formació lingüística intensiva. És a dir, proposen fer en castellà allò mateix que volen “abolir” si es fa en català perquè ho titllen de discriminatori i nociu, negatiu per al rendiment escolar, etc., malgrat que a Catalunya, com a fruit d’una experiència en aquest tema molt més rica, es fa amb molta cura, amb una sòlida base pedagògica, etc.
L’espanyolisme lingüístic vincula l’”escola pública bilingüe” amb el fet de garantir la igualtat efectiva d’oportunitats; encara més, arriba a assegurar que el fet que l’escola catalana sigui en català és discriminatori i nociu, especialment per als “castellanoparlants”. Doncs no senyor, és exactament el contrari, com a Catalunya sap tothom que no estigui encegat pels prejudicis “no nacionalistes”: la igualtat d’oportunitats passa (entre altres coses) perquè tots els joves catalans adquireixin un bon nivell d’expressió en català. I, en l’actual situació sociolingüística, només una escola en català pot proporcionar als alumnes (i especialment als de llengua inicial diferent del català) la base necessària per a adquirir i col•loquialitzar la llengua pròpia del país en un grau suficient. Que després ho acabin fent o no ja depèn de factors extraescolars. En coherència amb el que proposen per al sistema educatiu, la resta del discurs de l’espanyolisme lingüístic que té incidència en aquests factors extraescolars va sempre en el sentit de dificultar i minvar les ocasions d’entrar en contacte amb el català i d’usar-lo.
Quant a la pretesa afectació negativa en el rendiment escolar dels “castellanoparlants”, no hi ha cap estudi seriós que avali que el fet que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament sigui la causa de cap perjudici per als escolars; en canvi, garanteix uns mínims d’adquisició d’aquesta llengua per a tots els alumnes que, altrament, no quedarien assegurats, especialment per als alumnes de llengua inicial diferent del català, “castellanoparlants” inclosos. A més a més, ara per ara, l’adquisició del català no va en detriment del nivell de coneixement del castellà, ni tan sols en el cas dels alumnes de llengua inicial catalana, com acrediten diversos estudis. Efectivament, l’informe de setembre de 2006 del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, que analitza les competències lingüístiques en català i castellà de nens i nenes de 10 a 14 anys, demostra que aquestes són equivalents, i fins i tot superiors en castellà, en alguns aspectes. Així mateix, el darrer informe (2003) PISA (Programme for International Student Assessment, de l’OCDE) demostra que el coneixement de llengua castellana dels alumnes catalans és equivalent al dels alumnes de la resta de l’Estat, cosa que també s’adiu amb les dades del Instituto Nacional de Evaluación del Sistema Educativo, actualment Instituto de Educación.
Ara bé, en la mesura que els partidaris de l’espanyolisme lingüístic reserven per a la llengua catalana a Catalunya un paper totalment subordinat al castellà i, per descomptat, sempre prescindible, no té res d’estrany que no els amoïni ni poc ni gaire que àmplies capes de població de llengua diferent del català no arribin mai a poder-se expressar prou bé en aquesta llengua. És evident que el model escolar que proposen tendeix cap a aquests resultats. I, com veurem tot seguit, és justament en les propostes relatives a l’ensenyament on es fa evident fins a quin punt es vol fer del català una llengua totalment prescindible.
Allà on l’espanyolisme lingüístic diu llengua materna hem de llegir castellà. Si la “llengua materna” de l’alumne l’amazic, l’àrab, l’italià, etc., llavors no hi ha “el dret” de rebre-hi el primer ensenyament. És a dir, sota l’embolcall de la defensa d’un pretès dret de rebre a Catalunya el primer ensenyament en la llengua materna, es vol fer passar un privilegi per als ciutadans de llengua castellana, que així serien els únics que tindrien un dret que, en canvi, es negaria als ciutadans d’altres llengües i, per descomptat, que es nega, fora de Catalunya, als ciutadans de llengua catalana en qualsevol altre indret de l’Estat. A més, segons aquest discurs, la “llibertat d’opció lingüística” ha de comportar una doble via en el primer ensenyament, amb separació dels alumnes per raó de llengua, com han manifestat aquests sectors en diverses declaracions i programes electorals, etc.
Tanmateix, cal dir que des de fa molts anys la legislació catalana ja estableix per als infants aquesta opció de rebre el primer ensenyament “en llur llengua habitual, ja sigui el català o el castellà” en els termes que ja hem comentat a 9.1.
Fins i tot, en opinió dels sectors més durs de l’espanyolisme lingüístic, un mestre de primària o un professor de secundària ha d’estar capacitat per a exercir la docència a Catalunya encara que no sàpiga res de català, encara que no el parli ni l’entengui. Aquests sectors (que a Catalunya no inclouen el PP, almenys en el seu discurs oficial..., però al País Valencià sí) estan en contra que el coneixement del català, la llengua pròpia i l’idioma oficial de Catalunya, sigui un requisit per a exercir de mestre o professor a Catalunya; quant al castellà..., ja ho és, un requisit, ves per on. Segons aquests sectors, l’únic que, a posteriori, cal garantir és que els professors puguin adquirir la capacitat de comprensió! Novament ens trobem amb la incongruència entre les proclames teòriques d’igualtat (això sí, limitada a Catalunya) entre les dues llengües i el tracte desigualitari, discriminatori contra el català, en les mesures concretes que defensen a Catalunya (i, al País Valencià, també en els seus silencis). Certament, s’ha de ser “espanyol sense complexos” (una expressió ben seva) per a defensar sense vergonya que el coneixement d’ambdues llengües [llegiu el coneixement del català] per part dels professors no ha de ser condició prèvia per a exercir la professió docent a Catalunya, quan saben perfectament que el coneixement del castellà està garantit d’entrada per a tots els docents perquè és una condició prèvia, un requisit, no ja per a exercir la professió, sinó fins i tot per a accedir a qualsevol escola de formació de professorat o a qualsevol universitat de qualsevol indret de l’Estat. El coneixement de català, en canvi, no està garantit en absolut en el cas dels professors que s’han format fora del territori on el català és oficial (o que es van formar abans dels anys 80), els quals, justament per això, són els únics que l’han d’acreditar específicament. En el model d’aquests sectors més durs, doncs, no cal que els mestres i professors sàpiguen la llengua pròpia i oficial del país, que, a més, és la llengua de molts dels seus alumnes, una llengua que tots els seus alumnes (sigui quina sigui la seva procedència lingüística) sí que han d’aprendre i que vehicularà gran part dels continguts de l’ensenyament...
Com ja hem vist, l’espanyolisme lingüístic proposa per al primer ensenyament una doble línia escolar català/castellà (amb “immersió” o no, segons que els pares o tutors escollissin una línia en la mateixa llengua familiar o en l’altra llengua; en principi, cal suposar que més aviat sense immersió, doncs). I, a partir del segon cicle de primària, proposen un ensenyament amb una presència més o menys equilibrada de les dues llengües en cada tram. El percentatge de presència d’una i altra llengua podria variar en funció de factors socioculturals. Com es pot (pre)veure, les escoles i línies que fessin el primer ensenyament en llengua castellana (cal suposar que per raó d’un cert entorn sociocultural) tendirien a partir del segon cicle a continuar, per la mateixa raó, amb un predomini del castellà; i les de llengua catalana, igualment respecte del català. Això s’assembla molt a la doble xarxa escolar per raó de llengua.
Aquest model, a més, impossibilitaria definitivament l’escola catalana a Catalunya, el principal dels llocs on això ara és raonablement possible: l’ensenyament en català per als infants de llengua inicial catalana (i per a tothom qui ho volgués) ja no seria possible, perquè el model imposaria legalment uns percentatges de docència en castellà més o menys “equilibrats” amb els de la docència en català a partir del segon cicle de l’ensenyament primari. I això no és de cap manera una qüestió menor.
D’altra banda, no es pot donar per bona qualsevol afirmació dels partidaris de l’espanyolisme lingüístic sobre els objectius que volen assolir amb les seves propostes. Cal que les analitzem i intentem veure cap a quins resultats portarien, és a dir, cap a quins fets consumats ens portarien; perquè aquests fets consumats seran presos com una nova dada de la realitat que donaran peu a noves propostes que (tenint en compte el currículum dels seus autors) tornaran a ser restrictives per al català. Així és com evolucionen les coses, en un sentit o en un altre. Pensem quines mesures podria proposar aquest discurs a partir d’una nova situació en què unes generacions de joves de procedència i línia escolar castellana tinguessin una competència comunicativa en català molt baixa, amb la consegüent minva de l’ús o de l’adopció del català com a llengua habitual de relació amb les persones de llengua no castellana, etc. No cal imaginar res: n’hi ha prou de fer un cop d’ull a la realitat de la situació lingüística al País Valencià, on ara mateix, la mateixa llengua, dins el mateix Estat, sobreviu en una situació de gran precarietat, mentre els partidaris de l’espanyolisme lingüístic, aquí i allà, callen o, si hi diuen alguna cosa, és sempre negativa per al català.
9.3. Una observació final
El fet que fins i tot els espanyolistes que s’oposen més aferrissadament a l’actual política lingüística catalana admetin (almenys sobre el paper) la necessitat de la bilingüització del 100% de la població de Catalunya ens hauria de fer reflexionar (al País Valencià no admeten ni això). Evidentment, aquest és un objectiu que afecta totes les persones de llengua inicial no castellana (incloses les de llengua catalana) respecte del castellà. Potser ja és hora de plantejar-nos si aquest objectiu de bilingüització (en el sentit que tota la població hagi de conèixer del tot totes dues llengües) és un objectiu raonable, just, convenient i fins i tot possible per als catalans.
L’absència d’un discurs intel•lectual crític amb aquesta imposició que no dubto a qualificar de colonial és força sorprenent. I ho és perquè, a hores d’ara, ja és prou sabut que, en el procés històric d’imposició del castellà, l’establiment (de fet i de llei) per a tots els catalans de l’obligació de conèixer el castellà com si fos la seva llengua i la llengua pròpia del país ha estat una causa del retrocés del català com a mínim tan efectiva com la persecució o prohibició directa, sempre més problemàtica i difícil de dur a la pràctica (sobre això, vegeu una síntesi recent, de 2007, a El fantasma de la mort del català, de Miquel Pueyo).
Les persones que s’identifiquen amb la llengua i la cultura catalanes es veuen amenaçades en la seva seguretat lingüística i cultural no només –ni principalment– perquè hi hagi persones de llengua castellana (o d’altres llengües) que no són bilingües, sinó també –i sobretot– pel fet d’haver de ser bilingües, és a dir, per la pretensió imposada legalment que totes les persones de llengua catalana han de saber el castellà en un nivell equivalent al català, és a dir, com si fos la seva llengua familiar. Sobre la base d’aquest principi tan discutible, el sistema d’ensenyament té com a objectiu declarat que tots els alumnes sàpiguen del tot totes dues llengües en acabar l’ensenyament obligatori. Això implica que un alumne de llengua inicial catalana d’Olot o de Barcelona ha de saber el castellà en el mateix nivell que el saben els alumnes de Medina del Campo o de Madrid (per als quals el castellà sí que és la seva llengua i la llengua pròpia del país); dit altrament: l’alumne d’Olot o de Barcelona ha de saber el castellà com si aquesta llengua fos la seva i la del país, és a dir, l’ha de saber en el mateix nivell que el català. No és cap objectiu retòric: hi ha qui ens sotja (des de fora i des de dins mateix!) per retreure’ns, al més mínim símptoma real o imaginari, que algun dels nostres infants, posem per cas a Olot, no assoleix el nivell “adequat” (el de Medina del Campo!) de coneixement del castellà.
Aquesta injusta i en principi sorprenent pretensió –d’altra banda molt difícil d’aconseguir si la normalització del català va avançant– només es pot explicar si darrere hi ha una intenció que el castellà realment sigui, arribi a ser, per a les persones de llengua catalana la seva llengua pròpia, en concurrència més o menys estable amb el català, el qual, en aquestes condicions segurament aniria perdent terreny. En aquest aspecte, el caràcter de llengua pròpia de Catalunya que té el català queda desdibuixat quant als objectius de coneixement que ha de garantir el sistema escolar. Naturalment, aquesta situació dibuixa un escenari inestable i difícil per a la llengua catalana i les persones que s’hi identifiquen. A més, podria passar que, en un context de gran diversitat de llengües inicials dels alumnes, l’obligació d’assolir aquests objectius respecte del castellà s’interposés en l’assoliment per part dels infants catalans dels objectius escolars d’aprenentatge de l’anglès com a llengua franca del món actual. Per tots aquests motius, és important replantejar-se, amb la ment lliure de prejudicis, els objectius del sistema català d’ensenyament pel que fa al coneixement del castellà.
10. La política lingüística
La política lingüística és l’ambient on tots els vapors “antiidentitaris” i “no nacionalistes” de l’espanyolisme lingüístic es condensen per a formar un nuvolot de tempesta que ens amenaça amb un xàfec de mesures sempre contràries a la llengua catalana i a la voluntat molt majoritària dels catalans. Per això s’hi concentren tots els elements del discurs que hem anat veient fins ara:
• Desqualificacions calumnioses pel broc gros que titllen la política lingüística actual d’excloent i reaccionària i atribueixen als sectors polítics que la impulsen la intenció de convertir la llengua en un potent element de confrontació social i discriminació. Els propagandistes de l’espanyolisme lingüístic aquí no estalvien paraules gruixudes, com ara agressió (al bilingüisme) i conculcació de les llibertats (dels catalans, i singularment dels “castellanoparlants”).
• Falsedats també pel broc gros, com l’acusació de dur a terme estratègies de marginació del castellà i els “castellanoparlants”, que, segons diuen, han desembocat en la seva pràctica expulsió de l’espai públic i en la penalització del seu ús en els àmbits privats. El discurs és delirant, es comenta sol. Pel que fa a l’àmbit socioeconòmic ¬–no pas privat, com pretén sovint l’espanyolisme lingüístic (veg. el punt 8.6)¬–, les falses acusacions es refereixen a la possibilitat de sanció per incompliment d’allò que estableix l’article 32.1 de la Llei de política lingüística de 1998 en el sentit que “la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català”; per tant, si hi pot arribar a haver cap “penalització” en aquests casos previstos per la llei mai no serà per usar el castellà, sinó per no usar el català en informacions adreçades als clients o usuaris. És molt diferent; tan diferent, que es pot dir clarament que cada vegada que els partidaris de l’espanyolisme lingüístic diuen que hi ha sancions per usar el castellà menteixen per la gola. Però no hi fa res: ells ho fan sense complexos...
• Ambigüitat enganyosa. És el cas de l’ús a tort i a dret d’un terme tan ambigu com bilingüisme, que no vol dir res i pot voler dir qualsevol cosa. L’espanyolisme lingüístic mai no defineix el significat d’aquest mot ni el confronta amb la realitat concreta, seguint així una llarga tradició de la ideologia bilingüista que Rafael-Lluís Ninyoles ja va posar de manifest fa gairebé quaranta anys (veg. Conflicte lingüístic valencià, Eliseu Climent, editor. València, 1969). Ninyoles cita en aquest llibre un text de Lluís V. Aracil de l’any 1966 que diu: “[...] No hi ha res tan allunyat de la imaginació del bilingüista com dir-nos francament en quins termes ha de consistir –o consisteix ja– el bilingüisme que ell exalça. En aquest camp, domina la més desconcertant imprecisió.” I si mai el discurs de l’espanyolisme lingüístic es concreta, ho fa falsejant la realitat sense cap problema amb frases com ara: “Els ciutadans fan servir indistintament una llengua i l’altra, i les entenen totes dues”; però es descuiden del detall que hi ha un gran contingent de ciutadans catalans monolingües i que tots aquests monolingües són “castellanoparlants”, per fer servir les seves mateixes etiquetes. És a dir, un bilingüista sincer i conseqüent, a la Catalunya actual, on totes les persones de llengua inicial catalana sí que són competents en castellà, hauria d’esmerçar els seus esforços en el sentit exactament contrari que ho fan els partidaris de l’espanyolisme lingüístic.
El tarannà desigualitari d’aquest discurs també aflora amb tota la cruesa quan accepta la política lingüística (catalana, per descomptat: de la política lingüística espanyola no en parla mai, mai) només en la mesura que vol garantir la pervivència del català, però no pas si el que es proposa és avançar cap a una normalitat en l’ús d’aquesta llengua: la vida normal, la vida plena, l’espanyolisme lingüístic la reserva per a la llengua castellana. Al català li escauen altres conceptes, com ara pervivència, supervivència, etc.
D’acord amb aquest programa, l’espanyolisme lingüístic considera que la situació juridicopolítica de la llengua catalana a Catalunya (com a la resta dels territoris de l’àmbit lingüístic català) no ha de dependre de la decisió –democràtica i respectuosa amb tots el drets que s’han de respectar, per descomptat– dels catalans, sinó que l’ús de la llengua catalana en el seu àmbit territorial i social ha d’estar sotmès (val a dir, encara més sotmès) a unes lleis establertes en un altre àmbit (el de l'Estat espanyol), en el qual, per definició, els catalans estan en minoria. Alguns sectors de l’espanyolisme lingüístic diuen obertament que la política lingüística “catalana” ha de venir donada per una llei d’àmbit estatal (“la pertinent legislació bàsica de l’Estat”, en diuen). D’aquesta manera, per si no n’hi ha prou amb la CE, uns ciutadans que, com és natural, no aprecien la llengua catalana com una cosa seva perquè no són catalans, ni la parlen, ni l’entenen, ni hi tenen cap contacte (i que en molts casos fins i tot la menyspreen, i això ja no és tan natural), serien els que, com a majoria espanyola, imposarien unes lleis (encara més) adverses al català, fins i tot en l’àmbit territorial i social que li correspon. Es tracta d’una situació de caire colonial, en virtut de la qual uns altres decideixen què hem de fer nosaltres amb la nostra llengua.
Al punt 5 ja hem vist uns quants dels objectius principals que l’espanyolisme lingüístic té en aquest apartat de la política lingüística: els que es refereixen a l’ús de les llengües per part de les administracions catalanes, a l’exhibició cinematogràfica, als mitjans de comunicació i a la llei de llengües que emmarcaria el conjunt d’aquestes i altres mesures restrictives per al català.
Un dels objectius estratègics de l’espanyolisme lingüístic és, sens dubte, desacreditar o buidar de contingut la noció de llengua pròpia. Es tracta de neutralitzar l’article de l’EAC que reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya, amb totes les conseqüències que, tant en l’aspecte jurídic com en el de la percepció de la població, en poden derivar. Unes vegades ho fa negant aquesta condició a la llengua catalana i altres vegades ho fa demanant que es reconegui la “territorialitat” del català i el castellà. En aquest segon cas, ja és ben curiós que, després de sentir durant anys els més conspicus representants de l’espanyolisme lingüístic atacar furibundament la idea de llengua pròpia i predicar allò tan original que les llengües són de les persones, no dels territoris, que els territoris no parlen, parlen les persones, etc. (veg. el punt 6), ara resulti que a Catalunya s’hauria de reconèixer la territorialitat no d’una, sinó de dues llengües. Convé remarcar que si l’EAC de 1979 ja va incloure la noció de llengua pròpia és per raó de la situació de partida amb què ens trobàvem en sortir de la dictadura franquista: la CE de 1978 no solament excloïa el català de l’oficialitat de l’Estat, sinó que mantenia la imposició de l’oficialitat del castellà a Catalunya (fins llavors, única llengua oficial, llevat de breu parèntesi de la Segona República). Una oficialitat, per cert, que mai ningú es pren la molèstia de legitimar. És en aquest context que es va recórrer a la noció de llengua pròpia per a mirar de compensar, almenys en part, un marc tan advers. En un altre context potser el legislador català no hi hauria recorregut, com no hi recorre el legislador espanyol, que, tanmateix, oficialitza [únicament] el castellà perquè és la [única que té en compte com a] llengua pròpia del país. Igual com fan els Estats del nostre entorn, sense haver-ho d’explicitar.
Seguint aquest fil, l’espanyolisme lingüístic reclama que la política lingüística catalana reculli els principis del “bilingüisme”, un concepte absent ara mateix de la CE i de l’EAC i, com hem vist, ambigu. Ja hem tingut ocasió de veure al llarg d’aquest article en quin sentit l’interpreta l’espanyolisme lingüístic.
11. Conclusions
11.1. Un resum del discurs actual de l’espanyolisme lingüístic
Es tracta el discurs de l’espanyolisme de sempre, embolcallat, això sí, amb alguns mots vagament “progressistes”, com llibertat, raó, tolerància, etc. Ens cal analitzar-lo i fer-ne la crítica perquè, més enllà dels discrets resultats electorals que obtenen a Catalunya les formacions polítiques que hi donen suport, el seu missatge és plenament compartit en els seus termes generals per amplis sectors polítics, mediàtics i intel•lectuals espanyols que no tenen res de marginals, ans al contrari, són sectors i mitjans hegemònics (veg. el punt 0). Tot plegat, s’emmarca en la ideologia lingüística predominant a Espanya, que es refereix al castellà (sempre anomenat español) com a “lugar de encuentro”, “lengua postnacional”, “lengua común”, la llengua de tothom i de ningú, la llengua de l’anonimat, la llengua d’enlloc (enfront de l’atavisme de les llengües “identitàries”, etc.). I l’espanyol seria tot això d’una manera espontània, com un fruit de la naturalesa de les coses (veg. el punt 0).
Es tracta d’un discurs contra l’autonomia política de Catalunya i a favor de l’Espanya unitària i centralista. Aquesta és la manera més eficaç d’anar contra la normalització de l’ús del català, que és el punt en què insisteixen més. S’oposen, doncs, a tot allò que el 89 % del Parlament de Catalunya va aprovar com a proposta catalana d’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) el 30-9-2005; més i tot, perquè, de fet, també rebutgen aspectes substancials de l’EAC de 1979 (veg. el punt 1 i, pel que fa a la noció llengua pròpia, veg. el punt 10).
A desgrat de les seves proclames de no nacionalisme i d’igualtat entre els ciutadans, hi ha dues incongruències principals que afecten el seu discurs i li lleven tota credibilitat (veg. els punts 2 i 3): efectivament, d’acord amb el seu “constitucionalisme”, el discurs de l’espanyolisme lingüístic es basa en la desigualtat radical per construir un missatge nacionalista espanyol, d’àmbit espanyol, segons el qual el castellà (i els ciutadans que s’identifiquen amb aquesta llengua) té –i ha de tenir– més drets que el català (i els ciutadans que s’hi identifiquen). Es tracta d’una concepció de tall colonial que cal posar en evidència i que podríem anomenar racisme lingüístic (o, si es vol lingüisme, tot i que els seus partidaris venen aquesta concepció discriminatòria amb el nom de bilingüisme).
A més (amb la desigualtat ja instal•lada en l'àmbit espanyol), no accepten ni tan sols la igualtat limitada a Catalunya. N’és una mostra flagrant el seu rebuig desvergonyit a l’equiparació quant a drets i deures –limitada a Catalunya!– entre el català i el castellà que estableix l’EAC de 2006, i també el rebuig a les mesures de discriminació positiva o de foment del català que podrien tendir cap a aquesta igualtat (veg. el punt 5).
En la retòrica de l’espanyolisme lingüístic són tan clamorosos els silencis i els sobreentesos entorn del seu nacionalisme i del seu plantejament desigualitari (tots dos ben constitucionals) com repetitius els llocs comuns i la demagògia. Hi ha tres qüestions, ja tòpiques de l’espanyolisme, en què insisteixen especialment: la relació entre llengua, persones i territori (allò tan original que “els territoris no parlen, parlen les persones”, etc.) (veg. el punt 6); la pretesa inexistència de drets col•lectius (dels catalans, és clar, no pas dels espanyols, que sí que en tenen) (veg. el punt 7), i la confusió deliberada entre els usos lingüístics en l’àmbit privat i en l’àmbit de les relacions de l’empresa privada amb els seus clients i usuaris (veg. el punt 8.6). També fan ús (i abús!) de termes de significat molt vague o imprecís –bilingüisme, castellanoparlants, etc.–, que fan servir a tort i a dret (veg. el punt 8.3).
Una altra característica retòrica d’aquest discurs és que, des d’una posició de superioritat moral i democràtica que s’autoatribueixen (veg. el punt 4), denigren els sectors polítics, socials i intel•lectuals que donen suport a l’autonomia política de Catalunya amb qualificatius com ara identitari, excloent, essencialista, insolidari, tancat, etc., alhora que els imputen tota mena de dèficits democràtics, intencions discriminatòries, conculcació dels drets de les persones, etc. (veg. el punt 8.4).
L’espanyolisme lingüístic s’oposa a la normalització de l’ús del català i per això adreça els seus atacs d’una manera especial al sistema educatiu i a la política lingüística en general. Pel que fa a l’ensenyament, es manifesta contra el fet mateix que existeixi un sistema català d’ensenyament tal com l’hem entès fins ara, ja que pretén que l’Estat “recuperi” les competències en aquesta matèria. Com que, tanmateix, aquest sistema existeix, s’oposa als seus trets fonamentals (escola catalana, immersió, cohesió social, no doble xarxa escolar per raó de llengua, etc.). Fins i tot –en una mostra ben coherent amb la resta del seu discurs– alguns dels partidaris d’aquest discurs voldrien que el coneixement del català no fos un requisit per a exercir la docència a Catalunya, com ja passa al País Valencià sense que cap sector de l’espanyolisme lingüístic ho qüestioni (veg. el punt 9).
Pel que fa a la política lingüística “catalana”, proposen reorientar-la en la línia “bilingüista”; alguns sectors, a més, demanen que se sotmeti a la pertinent legislació bàsica de l’Estat (veg. el punt 10). Segons aquest plantejament, la situació juridicopolítica de la llengua catalana a Catalunya (com a la resta dels territoris de l’àmbit lingüístic català) no ha de dependre de la decisió –democràtica i respectuosa amb tots el drets que s’han de respectar, per descomptat– dels catalans, sinó que l’ús de la llengua catalana en el seu àmbit territorial i social ha d’estar sotmès (val a dir, encara més sotmès) a unes lleis establertes en un altre àmbit (el de l'Estat espanyol), en el qual, per definició, el catalans estan en minoria. No n’hi ha prou amb la Constitució espanyola (CE) –excloent i desigualitària, com ja hem vist–, sinó que demanen una llei estatal de llengües encara més restrictiva per al català. Novament, es tracta d’una situació de caire colonial, en virtut de la qual uns altres decideixen què han de fer els catalans amb la seva llengua.
Com a mostra d’aquesta nova orientació, alguns sectors de l’espanyolisme lingüístic diuen ara que a Catalunya s’hauria de reconèixer la territorialitat no d’una, sinó de dues llengües. No hi ha fa res que això no lligui amb els seus tòpics sobre llengua i territori (veg. el punt 6) ni amb els seus propis atacs a la idea de llengua pròpia (veg. el punt 10). No ve d’un pam. D’una manera o d’una altra, l’objectiu estratègic de l’espanyolisme és neutralitzar i buidar de contingut l’article de l’EAC que reconeix el català com la llengua pròpia de Catalunya, amb totes les conseqüències que en poden derivar, tant en l’aspecte jurídic com en el de la percepció de la població.
11.2. Una síntesi de la rèplica
A un atac d’aquesta mena cal respondre-hi afermant-nos en el dret que tenim a la llibertat: el nostre dret a un pensament lliure, el nostre dret a la llibertat política. Per acabar, doncs, vegem un resum dels arguments que es poden oposar al discurs de l’espanyolisme lingüístic i que es desprenen de l’anàlisi que n’hem fet en aquest article. El presento en forma de recapitulació en quinze punts breus. Si hi trobeu alguna reiteració, dispenseu-la, si us plau, i atribuïu-la a la intenció que aquesta síntesi final (com també el resum de l’apartat anterior) sigui autosuficient i comprensible per si mateixa, de manera que pugui ser de més utilitat en aquest debat en què sovint ens veiem obligats a intervenir.
1. No es pot admetre que, sense cap fonament sòlid (i precisament des de l’espanyolisme!), es posi en qüestió constantment la qualitat democràtica de la tradició política catalana i un procés, el de normalització lingüística, que s’ha fet i es fa d’una manera impecablement democràtica. Encara més: cal recordar que aquest procés va associat a la desaparició de la dictadura i l’arribada de la democràcia a l’Estat espanyol. La democràcia i la consegüent autonomia de Catalunya no s’avenen amb els designis dels enemics de la normalització lingüística. Al procés d’imposició del castellà li prova més la dictadura i el centralisme que la democràcia i l’autonomia. En termes generals les acusacions que fan en aquest sentit són, senzillament, falses. No ens han de fer ni fred ni calor: només intenten desqualificar la voluntat majoritària i democràticament expressada de tot un poble.
2. No en tenim prou amb la supervivència, no ens conformem amb la pervivència: volem la vida plena per al català i necessitem la llibertat per fer-ho possible: hi tenim dret, com tothom.
3. Sobre les crítiques a la discriminació positiva, cal dir que ja s’hi guanyaria molt amb la llibertat i el cessament de la discriminació negativa que representa la CE i exerceix l’aparell de l’Estat. Fins i tot si això passés, podria estar plenament justificada una política de foment i discriminació positiva del català (en certs aspectes, durant un cert temps) per motius relacionats amb la història recent i amb la demografia.
4. La CE sí que imposa i és excloent: imposa el castellà com a única llengua oficial de l’Estat i imposa el deure de conèixer aquesta llengua a tots els ciutadans de l’Estat, encara que no siguin de llengua castellana; és excloent, perquè exclou el català (que ni tan sols esmenta pel seu nom) de l’oficialitat de l’Estat. És un cas de desvergonyiment intel•lectual declarar-se partidari de la CE i, alhora, reclamar-se no nacionalista i partidari de la igualtat entre tots els espanyols.
5. No tots els nacionalismes són iguals, no senyor. Això és una afirmació que serveix per a confondre els incauts o per estalviar-se l’esforç d’analitzar els objectius, els fets i la trajectòria de cada nacionalisme en cada cas concret de conflicte.
6. Pel que fa als drets lingüístics, cal distingir entre els drets fonamentals i els altres drets. Els drets fonamentals són independents de consideracions sociopolítiques i territorials. La llibertat d’associació, per exemple, o el dret d’usar en públic una llengua o d’editar-hi un diari, etc., són drets fonamentals, i cap regulació democràtica no els pot restringir enlloc; en canvi, el dret de “rebre l’ensenyament en la llengua materna” o de “ser atès en una determinada llengua per l’Administració” no ho és i, per tant, no és independent de qualsevol consideració sociopolítica i, en primer lloc, territorial.
7. No és que “els territoris parlin” o “tinguin drets”, és clar. El que passa és que, com és natural, els drets lingüístics no fonamentals dels parlants d’un territori, d’un país, estan subjectes a la regulació que en fan democràticament les institucions polítiques corresponents, que són de base territorial.
8. Respecte del català com a llengua pròpia de Catalunya, convé remarcar que si l’EAC de 1979 ja va incloure la noció de llengua pròpia és per raó de la situació de partida amb què ens trobàvem en sortir de la dictadura franquista: la Constitució espanyola de 1978 ni tan sols esmentava pel seu nom el català; i no solament l’excloïa de l’oficialitat de l’Estat, sinó que mantenia la imposició de l’oficialitat del castellà a Catalunya (fins llavors, única llengua oficial, llevat de breu parèntesi de la Segona República). Una oficialitat, per cert, que mai ningú es pren la molèstia de legitimar. És en aquest context que es va recórrer a la noció de llengua pròpia per mirar de compensar, almenys en part, un marc tan advers. En un altre context potser el legislador català no hi hauria recorregut, com no hi recorre el legislador espanyol, que, tanmateix, oficialitza [únicament] el castellà perquè és la [única que té en compte com a] llengua pròpia del país. Igual com fan els Estats del nostre entorn, sense haver-ho d’explicitar.
9. Els drets col•lectius existeixen, i tant que existeixen, i es regulen i s’exerceixen col•lectivament, és a dir, políticament. Així ho fan tots els pobles; per què els catalans no?
10. Cal demanar als partidaris de l’espanyolisme lingüístic que expliquin com es concreten en la pràctica els principis i conceptes que invoquen (com ara bilingüisme, igualtat, discriminació, etc.), quin significat donen a aquests termes, perquè és la manera de posar de manifest que tot el seu discurs es basa en la desigualtat com a sistema.
11. No s’hi val a confondre l’àmbit privat amb l’àmbit de les relacions de l’empresa privada amb els seus clients i usuaris. Això és tant com dir que els ciutadans catalans, en tant que clients o usuaris, no tenen cap mena de dret respecte de la llengua pròpia i oficial del país davant de les empreses (i que aquestes no tenen cap obligació amb els seus clients o usuaris respecte d’aquesta llengua).
12. Pel que fa a l’ensenyament, la resposta a l’espanyolisme lingüístic no pot ser altra que la següent: els catalans tenen tot el dret d’organitzar en llibertat i democràticament el seu sistema d’ensenyament (i, en particular, els aspectes lingüístics d’aquest sistema) de la manera que els sembli més convenient, respectant, com és natural i com sempre han fet, els drets fonamentals de tothom.
13. En l’àmbit de l’ensenyament, la igualtat d’oportunitats passa (entre altres coses) perquè tots els joves catalans adquireixin un bon nivell d’expressió en català. I, en l’actual situació sociolingüística, només una escola en català pot proporcionar als alumnes (i especialment als de llengua inicial diferent del català) la base necessària per adquirir i col•loquialitzar la llengua pròpia del país en un grau suficient, sense ocasionar cap perjudici als escolars que tenen una llengua inicial diferent del català, com avalen diversos estudis solvents (per exemple, l’informe de setembre de 2006 del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu i el darrer informe PISA). A més a més, l’adquisició del català no va en detriment del nivell de coneixement del castellà, ni tan sols en el cas dels alumnes de llengua inicial catalana, com acrediten els estudis esmentats.
14. Allà on l’espanyolisme lingüístic parla de “llengua materna” hem de llegir castellà. Si la “llengua materna” de l’alumne és el tamazigh, l’àrab, l’italià, etc., llavors no hi ha “el dret” de rebre-hi el primer ensenyament. És a dir, sota l’embolcall de la defensa d’un pretès dret de rebre a Catalunya el primer ensenyament en la llengua materna, es vol fer passar un privilegi per als ciutadans de llengua castellana, que així serien els únics que tindrien un dret que, en canvi, es negaria als ciutadans d’altres llengües i, per descomptat, que es nega, fora de Catalunya, als ciutadans de llengua catalana en qualsevol altre indret de l’Estat. Tanmateix, ja fa molts anys que la legislació catalana estableix per als infants l’opció de rebre el primer ensenyament “en llur llengua habitual, ja sigui el català o el castellà”. El que no permet és la separació d’alumnes en centres o grups classe diferents per raó de llengua, és a dir, la doble xarxa escolar.
15. Finalment, com a observació al marge, en relació amb els objectius del sistema educatiu català respecte del coneixement de les llengües, crec que la societat catalana s’hauria de replantejar, almenys en el terreny intel•lectual, si és raonable, just i possible l’objectiu declarat que tots els alumnes sàpiguen del tot totes dues llengües en acabar l’ensenyament obligatori (veg. el punt 9.3). Si més no, és ben clar que es tracta d’una pretensió que, novament, respon al plantejament radicalment desigualitari que en tot aquest text hem mirat de denunciar com a inacceptable.
Clásico
roll:
Forero del todo a cien
Ho menciono en part per dir que tot i que planegis que la societat es regeixi en un X % en una llengua, no podràs evitar que es facin servir les llengües que vulgui la gent, i si, la inmigració en pot ser responsable, però per mitigar aquest impacte ja està la llei: llengües oficials cat i cast, ni urdu ni marroquí, ni rus, ni alemany. Per adreçar-s'hi a altri ja tens les dúes llengües i a l'escola s'aprenen (s'haurien d'aprendre) per arrivar a manejar-s'hi prou bé.
Asiduo
Freak
Veterano
