Forero del todo a cienLa famosa catalanofòbia
S. Sostres
No és cosa gaire seriosa tenir prestigi entre els espanyols. Que haguem comès l’error històric de concentrar la nostra activitat comercial en un país que tan sols representa el 2 per mil del comerç mundial cal solucionar-ho per la vida de buscar altres mercats: i no dic que sigui fàcil però en tot cas ho és més que civilitzar aquest intractable poble de cabres que, a més a més, està en fallida total. Tenim productes de prou qualitat per mirar el futur amb esperança. Hi ha exemples clars: després del boicot espanyol, Alemanya ja és avui el primer país importador de cava. La catalanofòbia no es combat: se supera. Com una malaltia o una inferioritat. La provinciana pedagogia del president Pujol fou la manera més humiliant de donar la raó a Espanya. La versió socialista d’aquesta estratègia l’oferia dimarts José Zaragoza, dient que perquè els espanyols ens deixin d’odiar hem de ser un país més obert i hem de deixar de queixar-nos. El que Catalunya ha de ser és un país lliure. I quan Espanya deixi d’ocupar-nos i de robar-nos ja deixarem de queixar-nos. Hi ha una moral que no és estrictament socialista –Convergència també la fomentà agafant sempre el rave per les fulles– que es basa a viure pendents dels insults dels altres com si en fóssim culpables o com a mínim responsables. La demència espanyola, tan cafre, no ha de poder marcar-nos l’agenda i hem de tenir la nostra pròpia estratègia. No podem reduir les nostres possibilitats als límits mentals dels nostres ocupants, ni a la meselleria d’una facció dels nostres que no volen que res canviï per no quedar en evidència quan es demostri que la llibertat era possible i que ells no la van voler lluitar. La famosa catalanofòbia és una nova manera de marejar la perdiu i de marejar-nos, una trampa, un nou intent de distreure’ns amb putxinel·lis perquè no ens acabem de concentrar en el nostre propi destí. No hauria de ser tan fàcil prendre’ns el pèl ni fer-nos ballar al so de la flauta folklòrica. Hauríem d’aprendre a dur una mica més dreta la columna vertebral.
S. Sostres
No és cosa gaire seriosa tenir prestigi entre els espanyols. Que haguem comès l’error històric de concentrar la nostra activitat comercial en un país que tan sols representa el 2 per mil del comerç mundial cal solucionar-ho per la vida de buscar altres mercats: i no dic que sigui fàcil però en tot cas ho és més que civilitzar aquest intractable poble de cabres que, a més a més, està en fallida total. Tenim productes de prou qualitat per mirar el futur amb esperança. Hi ha exemples clars: després del boicot espanyol, Alemanya ja és avui el primer país importador de cava. La catalanofòbia no es combat: se supera. Com una malaltia o una inferioritat. La provinciana pedagogia del president Pujol fou la manera més humiliant de donar la raó a Espanya. La versió socialista d’aquesta estratègia l’oferia dimarts José Zaragoza, dient que perquè els espanyols ens deixin d’odiar hem de ser un país més obert i hem de deixar de queixar-nos. El que Catalunya ha de ser és un país lliure. I quan Espanya deixi d’ocupar-nos i de robar-nos ja deixarem de queixar-nos. Hi ha una moral que no és estrictament socialista –Convergència també la fomentà agafant sempre el rave per les fulles– que es basa a viure pendents dels insults dels altres com si en fóssim culpables o com a mínim responsables. La demència espanyola, tan cafre, no ha de poder marcar-nos l’agenda i hem de tenir la nostra pròpia estratègia. No podem reduir les nostres possibilitats als límits mentals dels nostres ocupants, ni a la meselleria d’una facció dels nostres que no volen que res canviï per no quedar en evidència quan es demostri que la llibertat era possible i que ells no la van voler lluitar. La famosa catalanofòbia és una nova manera de marejar la perdiu i de marejar-nos, una trampa, un nou intent de distreure’ns amb putxinel·lis perquè no ens acabem de concentrar en el nostre propi destí. No hauria de ser tan fàcil prendre’ns el pèl ni fer-nos ballar al so de la flauta folklòrica. Hauríem d’aprendre a dur una mica més dreta la columna vertebral.
Freak
Clásico
121:121
Frikazo
Veterano