Catalunya (els Països Catalans) i Occitània estan enllaçades per múltiples lligams històrics; llurs llengües són intercomprensibles en grau considerable (sobretot entre l’occità llenguadocià i qualsevol forma de català), i aquesta intercomprensió milloraria amb un canvi de prejudicis lingüístics i polítics; els nostres pobles comparteixen bon nombre d’elements culturals i socials. Similitud, veïnatge i interrelació continuada han pesat enormement en la consciència de catalans i occitans al llarg dels segles; en tenim multitud de testimonis. Això explica que la intel•lectualitat d’ambdós països hagi interpretat la similitud com a identitat, en determinades circumstàncies històriques.
No obstant això, la nostra història està plena d’historiadors i lingüistes que han volgut trobar diferències entre aquestes dues llengües, mentre que d’altres només hi han vist similituds. Resulta curiós que es pugui produir aquest tipus de debat i aquestes discordances davant de paral•lelismes històrics, lingüístics i socials tan evidents i tan condicionats per les polítiques externes de les diferents cultures que han tractat d’envaïm-nos.
És ben sabut que el català, plenament diferenciat i tal com el coneixem avui, apareix com a llengua plenament formada i amb aquest gentilici, a cavall dels segles VII i VIII, un cop ha absorbit la influència del llatí per, posteriorment, diferenciar-se'n. Per això tantes vegades se n’ha dit una llengua romànica. Però, com a llengua pròpia ja existia abans, encara que no se'n digués català i encara que estigués en formació o plenament influenciada per altres llengües i cultures, com la celta o la visigòtica. Les cultures dominants invasores ens han influenciat vastament per, posteriorment, retrobar la nostra pròpia identitat com a poble. Això també ens ha passat amb el castellà.
Es considera que la plena consciència de parlar una llengua diferent del llatí es dóna entre els catalans cultes a partir de la primera meitat del segle IX. A partir del segle IX, els documents llatins redactats a Catalunya abunden en mots diferenciadament catalans. S’hi constaten els trets característics i privatius de la llengua catalana prèvia, de base, que retorna a parlar-se a la nostra terra després de tants anys de dominació de Roma. Des del segle XI molts textos pseudollatins transparentaran el català fins que aquest acabi manifestant-se en documents complets, ja en el segle XII.
En aquesta època, la similitud entre català i occità era molt superior a l’actual.
Tant Occitània com Catalunya estaven organitzades en estats independents i la interrelació assolia la màxima intensitat en tots els àmbits. Tot plegat potenciava la vivència d’un continuum catalano-occità; entre catalans i occitans no hi havia una barrera palpable com la que ja es podia distingir, a l'època, entre catalans i aragonesos, o entre occitans i francesos.
Alhora, en les especials relacions entre els comtats catalans s’hi entrelluca la comuna realitat etnolingüística catalana. Al llarg del segle XII, diversos factors potencien l’ascens d’aquesta realitat a l’estadi de consciència, en el doble sentit d’autoreconeixement i de percepció d’un espai comú. És en el segle XII que la llengua catalana - com a vessant més vulgar de l'occità, que era més ric i literari - accedeix conscientment a l’escriptura en textos jurídico-administratius i pietosos.
Mentrestant, progressava la unificació política del país entorn dels nuclis barceloní i pirinenc. La unió dinàstica (1137) amb un Aragó manifestament diferenciat de Catalunya creava uns lligams d’interès polític completament diferents dels que hi havia hagut fins llavors i, acompanyat de l'expansió etnoterritorial de la catalanitat, que a mitjans de segle XII ja limitava amb el Cinca i amb la Sénia (la "Catalunya Vella" assoleix ja els límits de la Catalunya actual), definiria un nou territori que, per interessos econòmics, militars i polítics acabaria separant-se dels seus orígens pirinencs i occitans. La unió dinàstica amb Aragó va portar el trencament de les relacions occitano-catalanes. Així, el trobador occità Albertí de Sisteron evocava la perduda unió amb Catalunya en termes d’opció occitana entre dos veïns poderosos: una Catalunya familiar i una França aliena. "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai [de la banda dels catalans] Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés".
El desastre militar de Muret (1213) i el consegüent tractat de Corbeil (1258) varen destruir els lligams polítics entre Catalunya i Occitània, que d’ençà de llavors seguirien trajectòries històriques molt divergents. Els diversos estats occitans varen anar caient en mans del Regne de França, que sotmeté el país a una dura opressió nacional. En canvi, Catalunya es consolidà com a Estat independent, i, confederada amb l’Aragó, es bolcà en l’expansió etnoterritorial cap al sud, en detriment d’al-Àndalus.
La consciència de catalanitat comuna quedà cristal•litzada en el segle XIII: mentre l’imperialisme francès reeixia a destruir la unitat catalano-occitana, el terme Catalunya ja designà tot el domini lingüístic català, en incloure també els comtats nord-ocidentals, encara independents de Barcelona. En aquesta època s’engegà l’última gran embranzida etnoterritorial sud i mar enllà, amb la conseqüent extensió del nom nacional. És també el moment en què el català feu el salt decisiu a la prosa literària de creació, i és també quan la llengua començà a ésser designada en funció del seu gentilici. A partir d’aquest moment, la consciència de la dicotomia entre català i occità s'agreujà.
A les acaballes d’aquest segle XIII, al cap de gairebé cent anys de les Razós de Vidal, un altre català, Jofre de Foixà, escrivia en occità, a Sicília, les Regles de Trobar, on s'expressaven els vincles de sang entre les dues llengües ja diferenciades: "en trobar proensales se enten lengatges de Proença, de Vianes, d’Alvernya, e de Limosi, e d’altres terres que li son de pres, les quals parlen per cas". Per aquella època, els autors catalans ja només usaven l’occità en la poesia culta. Dels volts del 1300 es conserven traduccions catalanes de textos occitans, fet que mostra que les dues llengües s'havien diferenciat prou, des d'un tronc comú i que, ja llavors, es feia més entenedor "traduir" d'una a altra llengua. Hom sosté que les cèlebres Homilies d’Organyà, tradicionalment considerades el primer text literari en català, foren traduïdes així mateix d’un original occità. El Cançoner dels Masdovelles (segles XIV-XV) inclou també un poema occità de l’oncle, Guillem, i la traducció catalana que en féu el nebot, Joan Berenguer.
Al cap d’un segle, la branca catalana ja s’expressava ben conscientment en la nova llengua dita "català": el Torcimany de Lluís d’Averçó (cap al 1400) testimonia l’alternança d’una i altra llengua en funció del gènere literari: "Jo no•m servesch en la present obra, per dues raons, dels llenguatges que los trobadors en lurs obras se servexen" - escriu en prosa, mentre que l'occità era reservat per a la poesia. D'altra banda, també expressà: "l’altra rahó és que si jo•m servia d’altre lengatge sinó del català, que és mon lenguatge propi, he dupte que no•m fos notat a ultracuydament, car pus jo son català, no•m dech servir d’altre llenguatge sinó del meu."
En el segle XV, Ausiàs March, "lleixant a part l’estil dels trobadors", redactà tota l’obra poètica en català, conscientment.
Arran de la unió dinàstica amb el Regne de Castella (1479, renovada el 1516), la Confederació Catalano-aragonesa va esdevenir un racó de l’imperi mundial habsbúrgic, i això fou l’inici d’una important pèrdua d’entitat que encara avui patim. La realitat lingüístico-nacional aragonesa va accelerar l’espiral de descomposició cultural. A Catalunya, des del segle XVI, la consciència lingüístico-nacional unitària es va anar fraccionant regionalment, alhora que el país es provincianitzava sota l’hegemonia cultural espanyola. Els embats de l’imperialisme franco-espanyol culminaren amb la pèrdua de la independència i la partició del país (1659-1716), la qual cosa comportà l’expulsió del català de tots els usos oficials.
La interrelació catalano-occitana, tanmateix, no es va veure interrompuda.
La consciència de germanor entre ambdós pobles al llarg dels segles es va veure malmesa durant una època per causa de les nombroses guerres franco-catalanes que es lliuraven en terres occitanes o nordcatalanes, i això feia que els catalans, durant una època, identifiquessin els occitans amb França i sovint els consideressin enemics. Però hi havia contactes civils continus, de la transhumància pirinenca al contraban, passant pel comerç i per la consanguinitat de famílies comunes. Les universitats occitanes continuaven atraient estudiants catalans fins ben endins del segle XVIII. Així, les guerres de defensa nacional catalana contra l’imperialisme espanyol s’encavalquen sovint amb les grans revoltes nacionals occitanes (crocants, camisards) contra l’opressió francesa. I és ben conegut com, entre els segles XVI i XVII, la immigració occitana massiva contribuí decisivament a aixecar el greu dèficit demogràfic del Principat català, sense comportar el més mínim conflicte sociolingüístic: la integració era senzilla i immediata. En efecte; ni que fos pel simple veïnatge geogràfic, la doble interposició (francesa pel nord, espanyola pel sud) no podia estroncar la interrelació catalano-occitana. Però la interposició hi era.
En contrast amb la situació medieval, en l’Edat Moderna molts corrents erudits han identificat el català amb l’occità.
Durant els darrers segles d’independència, i malgrat l’oficialitat lingüística, Catalunya, internament fragmentada i externament subordinada, es va trobar en una situació objectivament similar a la d’Occitània: manca de prou mecanismes d’autogovern amb què contrarestar l’agressivitat assimilacionista. Des del segle XVIII, a més, Catalunya va compartir l’experiència multisecular d’Occitània: opressió nacional, poder estatal activament en contra, llengües estrangeres ocupant els usos oficials i els espais públics i prestigiosos.
En aquestes circumstàncies, no és d’estranyar que tant la intel•lectualitat catalana com l’occitana tendissin a creure que entre els Alps i el Segura s’estenia el domini d’una mateixa llengua, o bé d’un conjunt de llengües derivades d’un mòdul medieval comú. Tot i l’estat de greuge continuu a què es veien sotmeses les dues llengües i la mateixa cultura. Al capdavall, quedava una certa consciència dels lligams històrics entre ambdós països: el paper dels monarques catalans com a grans senyors feudals de gran part d’Occitània en l’era més lluminosa de la història d’aquest país, el paper de l’occità com a llengua poètica de diverses generacions d’autors catalans, just en aquells temps en què la literatura occitana havia estat una de les més importants de la cultura europea…
L’occità medieval havia estat conegut pel nom genèric de llengua d’Oc i pels dialectals de provençal i de llemosí, donat l’origen regional dels trobadors més importants. Usat per Vidal de Besalú en les Razós de Trobar, el terme llemosí fou especialment popular entre els escriptors i erudits catalans, sempre designant la llengua occitana original.
Molt ràpidament, el terme "llemosí" passà a designar el "català medieval", percebut com a llenguatge arcaic. El terme conservava el valor occitanista originari. Es considerarà que el català i l’occità medievals són la mateixa llengua, en la qual haurien escrit tant els trobadors com Ramon Llull i Ausiàs March. Aquest "llemosí" s’hauria diversificat posteriorment en diverses "llengües llemosines" modernes, com el "català", el "mallorquí" i el "valencià", bàsicament, les quals serien diferents entre si i deurien la "similitud" a l’origen comú.
Destaca, en l’anàlisi de l’origen comú, la figura d’Antoni de Bastero (Barcelona, 1675-Girona, 1737), Maulet exiliat a Roma (1710-1724) arran de la Guerra de Successió. Bastero entrà en contacte amb l’avantguarda de la incipient lingüística europea. L’obra de Bastero és metòdica i rigorosa, plenament científica i serà el gran precursor de la lingüística catalana; deixà inèdita una Gramàtica italiana per a ús dels catalans (1714) que és la primera gramàtica d’una llengua viva a ésser redactada en català des de l’Edat Mitjana; fins i tot va realitzar treball de camp en forma del que ara anomenaríem enquestes dialectològiques amb finalitat comparativa, en les quals no oblidà l’asturlleonès ni el romanx… Patriota lingüístic, Bastero no era pròpiament llemosinista, sinó el que podríem anomenar catalanoccitanista. Contrastant amb la retòrica medievalista, el centre d’interès de Bastero és allò que percebia com a llengua catalanoccitana unitària, i que no existia tan sols en les glòries del passat, sinó també en la quotidianitat del present.
En La Crusca provenzale, i més explícitament en la Historia de la lengua catalana, Bastero fusionà la tradició llemosinista catalana amb la teoria occitano-francesa de la llengua romana, teoria desconeguda a Catalunya fins llavors. Per a Bastero, doncs, l’evolució del llatí en base a l'existència d'una llengua prèvia, donà origen a una única llengua que no és altra que el catalanoccità. Aquesta llengua s'hauria conservat inalterada a Catalunya i a Occitània, mentre que a la resta del domini originari s’hauria corromput fins a donar lloc a noves llengües com el portuguès, l’espanyol, el francès, el retofurlà i l’italià, filles de la "llengua romana" i netes del llatí. És en aquest marc que Bastero proclamà i argumentà la identitat entre català i occità, sota la designació de llengua romana o catalanoccitana.
Al segle XVIII comencen a aparèixer aproximacions a una consciència lingüística unitària: Lluís Galiana (1763) i el bisbe Climent (1776) digueren que els diversos parlars catalans eren més o menys la mateixa llengua. El 1804 portà la impressionant declaració d’Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841) en què la consciència d’unitat lingüística catalana reapareixia diàfana i madura, sense reticències ni ambigüitats, i al si de la qual el terme llemosí era emprat amb el valor de presumpte "nom antic de la llengua catalana". Trobarem aquesta consciència unitària també en catalans coetanis del nord dels Pirineus.
La revolució burgesa triomfà a l’Estat francès a partir de 1789, i a l’Estat espanyol a partir de 1833. Esbandida la ideologia religioso-dinàstica, el poble català, preexistent, emergí a la consciència com a referent primordial. Les nacions oprimides objectivaren, des llavors, llur realitat etnolingüística en forma de consciència política en què es fusionaven la majoria d’edat individual i l’autodefensa col•lectiva. Dit altrament: la cristal•lització dels estats-nació burgesos creà un nou ordre sociolingüístic en què les llengües oprimides ja no podien subsistir indefinidament en la mera oralitat, com abans: calia que esdevinguessin llengües vives formant part de la cultura, calia que cobrissin totes les funcions socials, o bé estaven abocades a la mort a mig termini.
Quan el ministre napoleònic Coquebert de Mombret llança la cèlebre enquesta sobre els Patois (1806-1812), els corresponsals nordcatalans l’informen sobre la territorialitat de la seva llengua: "En lo Regno de València, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibisa, Sardeña, Còrsega y Scicília, en la Vall d’Aran y Cerdeña se parla en català".
Els promotors culturals de la Renaixença, però, constitueixen un subsector de la nova burgesia, ara bilingüe, adaptada a l’espanyolisme dominant, voluntàriament submisa, que no es proposa cap desvetllament nacional pancatalà; ni tan sols reivindica el català com a llengua de cultura; es limita a promoure’n l’ús estrictament literari. Ara bé: els floralistes creuen realment en la capacitat del català com a llengua literària; i això tot sol, en el medi elitista a què s’adrecen, ja suposa una subversió decisiva del sentit comú establert. Encara que, en la pràctica, aquesta literatura es redueixi gairebé exclusivament a la poesia, i a una mena determinada de poesia, estereotipada i arcaïtzant, de vàlua escassa, que rebutja els principis de la modernitat. Els mateixos Jocs Florals, tot i el citat caràcter monolingüe, es plantegen com el refugi dins una presó: "Ab un entusiasme barrejat de un poch de tristesa, li donam aquí á aquesta llengua una festa, li dedicam un filial recort, li guardam al menys un refuji", segons el discurs presidencial de Milà i Fontanals en l’acte de restauració del Jocs.
L’objectiu pràctic dels floralistes era cenyir-se al reducte quadriprovincial i bastir una subcultura regional privativa, controlada burgesament de bon principi, que identifiqués col•lectivament la burgesia regional en el marc de la seva pàtria espanyola, i que, alhora, exclogués simbòlicament la rica cultura popular urbana i els perills del món modern. Tanmateix, la "regió" ja estava inevitablement desbordada, abans i tot dels Jocs, per un moviment que era pancatalà des del mateix inici. I, malgrat l’elitisme excloent dels Jocs, la voluntat sostinguda de dignificació lingüística no podia deixar d’incidir en el poble, a la llarga, per més que aquest es fes un tip de riure amb tant d’arcaisme encarcarat. En definitiva: ni que sigui en termes carrinclons, elitistes i de voluntat "apolítica", el floralisme s’adreçà a tots els Països Catalans, dignificava la llengua; apel•lava a l’orgull col•lectiu.
En les primeres dècades de la Renaixença, tots els homes i dones de cultura advocaren pel terme llemosí. Anomenaven la seva llengua "llemosí" perquè era l’única manera d’emprar un nom unitari, transmès per la tradició moderna i evitar malentesos interdialectals. També perquè, com a nom presumptament tradicional i supraregional, els semblava que denotava un matís de llengua culta i, a més, arcaica, per damunt de la història. Un pseudocultisme arqueològic.
Entorn del 1859, doncs, s’inicià el repudi del terme "llemosí" i la reivindicació del terme "català" com a designador de la llengua de la nostra terra. Es repudiava el terme de "llemosí", però no pas el concepte. El 1861, Milà i Fontanals realitzà un estudi comparatiu entre català i occità. La variant catalana d’aquella "llengua d’Oc" – concloïa – és marcadament diferenciada fins el punt que es podria considerar una nova llengua. El 1881, a la Revue des langues romanes, encara es parlava de "l’antiga germandat del provensal y de la nostra llengua catalana".
En aquest període, una altra constatació de la dicotomia catalano-occitana procedeix, reveladorament, de la regió de Catalunya fronterera amb Occitània i on el català col•loquial, com és lògic, presenta més afinitats occitanes. El 1857, l’erudit nordcatalà Francesc Camboliu publicava "l’Essai sur l’histoire de la littérature catalane", on reaccionava expressament contra la historiografia literària de l’època, que, per precarietat d’informació, considerava occitans els clàssics catalans; d’ací que delimiti amb precisió l’àmbit d’estudi: "La Catalogne acueillit toujours avec faveur les troubadours provençaux, et la plupart de ses souverains (…) s’exercèrent à composer dans leur langue; mais il n’en existait pas moins, dans cette même periode, un idiome local, parfaitement distinct de celui des troubadours (…). Il serait bien extraordinaire, en verité, qu’un peuple dans les annales remontent à Charlemagne, qui a eu de bonne heure son gouvernement, ses lois, ses moeurs particulières, qui a marché de pair pendant plus de six siècles et traité d’égal à égal avec les premières puissances de l’Europe, n’eût pas eu comme tous les autres sa langue et sa littérature!".
El 1859 Víctor Balaguer parlava de la "patria llemosina" referint-se a "totas las provincias, unidas algun dia per un vertader llas federal, que parlávan lo catalá".
Les renaixences catalana i occitana, paral•leles i bessones, s’havien desenvolupat en la ignorància mútua, bé que Milà i Bofarull havien fet referències al desvetllament occità en els primers Jocs Florals de Barcelona. El contacte real, però, s’estableix per atzar: el 1861 Damas Calvet, en viatge d’estudis per Provença, coneix Frederic Mistral, Josèp Romanilha, Teodòr Aubanèl, William C. Bonaparte-Wyse… i l’entusiasme es dispara a ambdues bandes del Pirineu a partir dels articles de Calvet al "Diario de Barcelona" i de Joan Brunet a "l’Armanà Provençau".
Des de llavors se succeeixen els actes de germanor, les visites creuades, els homenatges mutus. Víctor Balaguer fa d’enllaç amb Occitània, en part a causa dels seus exilis de conspirador antiborbònic. És ell qui acompanya Mistral a París (1867) quan aquest prova de negociar una impossible aliança amb el republicanisme francès en pro d’algun tipus de descentralització per a Occitània, i és Balaguer qui promou l’obsequi col•lectiu de la Copa Santa oferta pels "patricis catalans als felibres provençals" el 1867 i sufragada per vora mil vuit-cents donants. El 1868 es produeix l’apoteosi amb la visita d’una delegació occitana a Catalunya, presidida per Mistral, entre el fervor popular, i la d’una delegació catalana a Occitània.
En la "Saludacion a Balaguer i a Milà" (1862), Romanilha afirma que ja pot morir després de "vèire, a son entor, provençau, catalan / bèus enfant de la mema maire / se reconèissser, fraire (…)". La celebèrrima "Oda l Trobaire Catalan" que Mistral escriu el 1861 i, a tall d’homenatge, tramet als Jocs Florals de Barcelona el 1862, saluda els "fraire de Catalonha" que reverdeixen "un rampau de nòsta lenga", "lo vièl parlar roman", "signe de familha" que els poetes, "intrepide gardian de nòste parlar gènt" han de conservar "franc e pur e clar come l’argent".
Al Principat, la Renaixença culmina i és superada en el darrer quart de segle. Ho simbolitzen els Jocs Florals del 1877, en consagrar el poeta Jacint Verdaguer i el dramaturg Àngel Guimerà, joves literats vocacionals que eleven la literatura catalana a un nivell europeu, lluny del floralisme de certamen.
El terme llemosí, doncs, tindria tres accepcions: és el registre medieval de la llengua; el conjunt unitari de la llengua actual (en contrast amb cadascun dels dialectes); i el registre literari culte. Breument: llemosí significa "català", o "català literari", o "català original", però cal dir-ne llemosí. Parlar de llemosí, però, enmig de la societat burgesa i culturalment desertora dels seus orígens, implicava una voluntat d’inoperança elitista que perpetuava l’ambigüitat i contribuïa a alienar les masses, és a dir, que es feia conservadora davant la politització de dretes espanyolista.
La consciència de la plena lingüicitat del català, de la dicotomia lingüística entre català i occità, ja arriba amb naturalitat als modernistes –en general--; per exemple, és el punt de partença de L’Avenç i de Pompeu Fabra. I serà el mínim comú denominador de totes les iniciatives subsegüents en el procés de reconstrucció nacional: de la literatura a les belles arts; de la recerca científica a l’activisme cívico-cultural; del llibre i la premsa a la renovació pedagògica.
En tot cas, l’assumpció de la dicotomia entre català i occità no implica cap reduccionisme territorial en la percepció col•lectiva; com hem vist, les terres occitanes havien estat un referent sentimental.
Desgraciadament, en el darrer quart del segle XIX les relacions catalano-occitanes es refreden: els intel•lectuals catalans tendeixen a desentendre's d’Occitània; en part, absorbits per la dinàmica interna, d’intensitat creixent; en part, per acumulació de malentesos. Mentre la Catalunya continental és massivament republicano-federalista i es produeix el gir polititzador, el provincialisme nacionalista francès es deixa endur de "l’idèia latina" i "l’Emperi du Solèu", sense que tot plegat li estalviï l’acusació de separatisme en alguna campanya de la premsa parisenca.
Però hi ha més. Si des del principi els occitans havien vist en el català "una forma exòtica de llur llengua, un dialecte d'oc mal pronunciat", des dels anys setanta això va aguditzant-se: en "l'Armanà Provençau", el "provençal" esdevé "la lenga" i el català un simple parlar, tot i que el mateix any l'Armanà es refereix a "toti li parla de la lenga provençala, finqu'a Valença e a Maiòrca". En tot moment hi ha una certa intenció de subordinar la cultura catalana a la occitana, sense que això vagi pas acompanyat de gaire interès per conèixer-la. Almirall acusa la "megalomania ignorant" francesa de ser la responsable de la ignorància de la realitat catalana. Afirma que "Els provençals són abans que tot francesos; nosaltres, abans que tot, catalans. A la banda d’enllà dels Pirineus el renaixement té un objectiu purament literari. Allí es fan poesies pel sol gust de fer-les (…). A la banda d’ençà, el renaixement literari se proposa un objecte més transcendental (…), i d’aquí ve que mentre ells estan quasi sempre alegres i satisfets i se surten poc del gènere líric, nosaltres concedim gran importància a la part de la literatura que té transcendència social". I conclou: "Amistat, germanor, estima mutual, és l’únic que ha d’haver-hi entre catalans i provençals"
En iniciar-se el segle XX, doncs, el llemosinisme és practicament oblidat i el català – per motius bàsicament polítics - és reconegut com a llengua romànica diferent de l’occità, tant de portes endins com internacionalment. Tot i així, en el primer terç del segle una minoria d’intel•lectuals catalans, una mena de corrent subterrani, identifica el català amb l’occità, o s’acosta a fer-ho.
Hi ha, evidentment, una necessitat política catalana d’autodefinir-se per tal de no morir en la dissolució espanyola i francesa.
És llavors que Joan Maragall escriu un parell de poemes catalanoccitanistes: l’oda en què "s’acosta el dia que serem tots uns" (1904); i Els focs d’aquest Sant Joan (1907), suscitat per la gran revolta dels vinyataires occitans i nordcatalans. Són versos punyents, certament, però episòdics, i que contrasten amb el dipatriotisme catalano-espanyol habitual en l’autor i general en la societat burgesa catalana, que ara mira més pels seus interessos econòmics que no pas per la seva identitat, cultura o historia.
Enric Prat de la Riba, màxim ideòleg del catalanisme burgès, no es refereix a Occitània fins ben entrat el segle XX, quan fa crides a l’"expansió" catalana sobre Occitània. Tot i incloure-hi alguna apel•lació a la proximitat etnolingüística, la seva formulació no respon ben bé a una mentalitat catalanoccitanista, sinó a una altra mena de lògica, d’aplicació potencialment més àmplia, que Prat de la Riba autodesigna "imperialisme" i que beu de l’imperialisme espanyol i de les il•lusions de benestar econòmic de l'època. En l’article "De lluny" (aparegut a "La Veu de Catalunya", 1-I-1904), diu: "quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que volien entendre’s uns amb altres i que des de València s’estenien pel Mediterrani fins al Roine i els contraforts dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen a l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Loira" (terres, doncs, occitanes), i segueix dient que aquelles terres han de ser "nostres". Segons la seva proposta imperialista i gens aterrada, si el "nacionalisme integral de Catalunya va endavant en aquesta empresa y aconsegueix despertar ab el seu impuls y el seu exemple les forces adormides de tots els pobles espanyols", llavors "serà hora de treballar pera reunir a tots els pobles ibèrichs, de Lisboa al Rhodan, dintre d’un sol Estat, d’un sol Imperi" i "podrà la nova Iberia enlairarse al grau suprem d’imperialisme". Prat de la Riba se’n va de mare en les seves pretensions i fa un discurs gens respectuós per la cultura, per la llengua i per la gent que ens ha portat, a tots, fins on estem.
Un dels màxims representants de la bohèmia modernista occitana, Cosme Vidal, "Josep Aladern", funda i dirigeix la revista Occitània (gener-octubre 1905), subtitulada "revista literària i social de les terres de llengua d’Oc", datada a Barcelona i a Tolosa de Llenguadoc, redactada en català i occità i codirigada per l’occità Pròsper Estieu, el gramàtic que, conjuntament amb Antonin Perbòsc, acabava d’establir les bases d’una ortografia occitana unitària i autocentrada. Sembla ben bé una prefiguració del panoccitanisme, doncs. Cal dir que el 1903 Aladern publica un opuscle, "Lo català ¿es idioma o dialecte?", en què no defensa pròpiament que el català sigui una forma d’occità, sinó en què, més aviat, subsumeix en el català no tan sols l’occità, sinó també el francoprovençal, el retofurlà i el sard; al capdavall, "nascuda a las voras del Mediterrà al mateix temps que la llatina", "es un fet innegable la existencia de la llengua catalana anterior a la conquista romana y durant la conquista, aixís com avans y durant la conquista árabe".
Un dels deixebles més destacats de Marià Aguiló, mossèn Antoni M. Alcover, autèntic fundador de la dialectologia científica catalana, lexicògraf eminent, impulsor del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), primer president de la Secció Filològica de l’IEC i, en definitiva, apòstol incansable de la unitat de la llengua, del nom de català i de la lleialtat lingüística, opinava, és clar, que el català és una llengua plenament caracteritzada, i, alhora, que el català és una forma d’occità, sense veure cap mena de contradicció entre ambdues proposicions. El 1909 Alcover afirma "que’l catalá no es pròpiament cap dialecte provensal ni cap casta de provensal", perquè és "com el provensal, el gascó, el tolosá, el llemosí, una de tantes banques de la llengua d’oc".
A banda d’aquestes manifestacions catalanoccitanistes, sempre hi ha hagut intel•lectuals catalans relacionats amb els col•legues d’Occitània. Pel que fa a l’actitud d’aquests intel•lectuals catalans envers Occitània, a títol teòric podríem distingir entre, diguem-ne, occitanòfils, solidaris amb aquesta nació germana, i catalanoccitanistes, que, més o menys, es consideren occitans en tant que catalans. Les relacions entre escriptors catalans i occitans hi palesen un cert to d’ambigüitat: no acaba de ser clar fins a quin punt es manifesta la persistent solidaritat entre dos pobles diferents, però germans, ni fins on batega la convicció d’ésser un sol poble amb la mateixa llengua. Sobretot pel fet de la diferent pertanyença a Estats que diuen posseIr aquelles terres, aquella gent, incloure la cultura. Parlo d’Espanya i França.
El panoccitanisme avui ja no té gaire en comú amb el vague moviment inicial elitista d’altres segles; respon a una mentalitat plenament moderna, i s’expressa rotundament. El panoccitanisme, doncs, és un moviment nacionalista que identifica el conjunt d’Occitània i de Catalunya com a una sola i única nació suposadament caracteritzada per la comunitat de llengua i de cultura.
El moviment sorgeix a Occitània el 1924, conjuntament amb la revista "Òc", òrgan del sector més dinàmic de la intel•lectualitat occitana: lúcidament nacionalistes, joves com Ismaël Girard, Camil Solà, Carles Camp-rós, Loïs Alibèrt i Max Roqueta s’emmirallen en l’experiència de Catalunya; i no tan sols en el Principat, sinó en la complexa dialèctica interregional, plena d’ensenyances pràctiques, sens dubte. El contacte amb Catalunya es produeix el 1927, quan la revista avantguardista sitgetana "L’Amic de les Arts" publica el cèlebre número extraordinari dedicat monogràficament a la cultura occitana, que esclata com una revelació al centre de la vida cultural catalana.
Els dos homes clau de la connexió seran Carbonell, per la banda catalana, i, per l’occitana, el seu amic Loïs Alibèrt. Mentre Alibèrt funda la Societat d’Estudis Occitans (1930-1946), Carbonell crea l’Oficina de Relacions Meridionals (1928-1939), que des del 1931 rebrà el suport de la Generalitat principatina sense acabar d’integrar-s’hi. Serà l’Oficina de Carbonell que reïxi a sufragar i publicar la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians (Barcelona, 1935), en què Alibèrt perfecciona el sistema ortogràfic Perbòsc-Estieu i codifica l’occità normatiu modern, tot aplicant de manera científica els mateixos criteris amb què Pompeu Fabra havia reeixit a la normativització del català.
Enfonsada la Dictadura de Primo de Rivera (1930), el panoccitanisme es divulga fulgurantment a ambdues bandes dels Pirineus, amb èxit especial a Catalunya. A banda i banda apareixen llibres i opuscles panoccitanistes; es publiquen revistes binacionals; se celebren visites i festes d’agermanament que mobilitzen bon nombre de joves i són presidides per altes autoritats locals i acadèmiques, i, en el cas de Barcelona, fins i tot autonòmiques: així, el centenari de Mistral (1930), l’apoteòsic centenari de la Renaixença catalana (1933) i el setè centenari de Ramon Llull (1933), sense oblidar les salutacions occitanes a la República Catalana (1931).
Per la banda occitana, el panoccitanisme és, sobretot, un intent de recuperar el temps perdut i de cremar etapes en l’assalt del cel. Per la banda catalana, és una crisi de creixement que s’inscriu en un avenç seriós cap a la plenitud nacional. Si bé el panoccitanisme suposava, literalment, la creença en una sola comunitat nacional occitanocatalana, en la pràctica molts dels adherents catalans eren més aviat occitanòfils que cercaven la construcció d’una mena d’espai binacional occitano-català susceptible de tractar d’igual a igual amb els grans espais estatals europeus. S’esperava vèncer les reticències envers el terme català tot identificant el projecte nacional amb un nom unitari: Occitània.
Davant aquests fets es produeix un enorme i important pas enrere en el somni de la reunió catalano-occitana quan, el 30 d’abril de 1934, es publica el manifest "Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria" (La Veu de Catalunya, 6 de maig), signat per bona part de la plana major de la intel•lectualitat cívico-científica catalana, amb Pompeu Fabra al capdavant. Avui sovintegen les lectures negatives d’aquest manifest que el jutgen com a obstaculització d’un somni possible; significà la reivindicació del fet lingüístic i nacional català com a diferent de qualsevol altre, del francès i de l’espanyol, per començar; i la reivindicació de la integritat territorial de Catalunya com a realitat lingüística i nacional diferenciada de tota altra, completa i unitària.
El 7 de maig de 1934, en carta personal a Alibèrt, Pompeu Fabra s’havia avançat a comunicar-li el sentit del manifest recent, en paraules que fem nostres i amb què volem concloure: "el manifest (…) no té altre objecte que desfer lamentables confusions que constitueixen un perill per al nostre moviment nacionalista, sense que en cap manera es vulgui anar, amb ell, contra l’entesa cordial que convé que existeixi entre els dos pobles germans, el nostre i el vostre. No hi heu de veure cap desafecte envers la vostra terra, de la qual tots els firmants som bons amics. Solament que creiem que el desig d’ajudar-nos mútuament en les nostres reivindicacions no hem de fundar-lo en teories que no responen a la realitat i que, per tant, ens farien a la llarga més mal que bé; ací ja estan fent mal. (…) L’adhesió (…) a aquell manifest no significa en absolut cap entebeïment de la nostra occitanofília; estigueu-ne segur!"
Alibèrt reaccionà amb serenitat, però amb fermesa. En reproduir el manifest a Òc (núm. 16/17, gener-abril 1934), reconeix "l’independència e la personalitat linguistica e politica de Catalonha", així com "l’unitat interiora de Catalonha (…) de Salsas a Oriola e de Benabarre a las illas malhorquinas", però insisteix que tot aquest conjunt és part integrant del complex occità: "em mai que mai a l’aise per expausar de seriosas reservas, quand lo manifest examina la posicion del catalan demest las lengas latinas." La seva Gramatica de 1935 continua referint-se al català com a grup dialectal occità, i remet al Diccionari ortogràfic de Fabra com a font supletòria per a l’occità.
Acabà d’aquesta manera tant trista l’esclat panoccitanista, almenys a un nivell oficial. Tot seguit, com si s’hagués obert la capsa dels trons, s’acumularan els desastres polítics: la repressió subsegüent al Sis d’Octubre; la Guerra d’Ocupació amb triomf hispanofeixista; la Segona Guerra Mundial… Això no implica pas la fi de la germanor catalano-occitana: el 1939, els intel•lectuals occitans acolliran els centenars de col•legues catalans exiliats a Occitània.
El panoccitanisme no va morir, però va entrar en una fase de latència. En la segona postguerra mundial encara cuejà en l’actitud d’algun lingüista occità, o en alguna iniciativa com la de l’Institut d’Estudis Occitans, que als anys cinquanta oferia classes de català entre d’altres "grups dialectals occitans".
Avui, entre els joves, que són qui manen i han de manar els propers anys, entre les noves files polítiques, el sentiment de germanor amb Occitània i l’occità torna a ser viu. És una qüestió pendent ressuscitar els nostres vincles històrics, lingüístics i socials. És un dret i és un deure. A més, és una realitat mai prou reconeguda.
Per què? Doncs senzillament perquè sempre ha pesat més l'estabilitat política i econòmica, perquè sempre s’ha tingut por de dir les coses pel seu nom, perquè la política sempre ha traït la realitat només per fer-se sostenible, perquè durant una època ha pesat més el progrés econòmic que no pas la identitat cultural catalana.
Tal vegada sigui l’hora de ressuscitar els vells i veritables vincles. Tal vegada sigui l'hora que ressusciti el llorer.
Pere Cabra
Clásico
Freak
Asiduo
Forero del todo a cien
Veterano
