VeteranoPermeteu-me, amics, que faigo ara un exercici de masturbació xenòfoba rememorant un escrit molt ben fet. L'he recordat i rellegit ara, i crec que l'he de compartir amb vatres.
Aquesta Espanya
El Museu Arqueològic d’Atenes, com és fama arreu del món, és un lloc que val ben la pena: de manera aproximada, diguéssim que tot el testimoni d’una certa importància sobre l’antic mon hel·lènic que no es troba, via graciós espoli, al British Museum o al Metropolitan de Nova York, es pot contemplar en aquest museu. Això pel que fa a la col·lecció permanent; després, com en tot museu digne de ser-ho, hi ha una ben interessant programació d’exposicions temporals. Concretament en aquestes dates, de finals de juliol fins a mitjans d’octubre, és possible visitar-ne una dedicada a Praxíteles, un dels grans escultors que la Grècia clàssica ha aportat a la nòmina de la immortalitat.
De manera que, aprofitant que em trobo de vacances en el país d’Ulisses, esperant rebre alguna gràcia dels déus i suportant amb estoïcisme i algun got de retsina temperatures pròpies d’una foneria de bronze –mig país crema com una teia– i teclats que desconeixen els accents i les ces trencades –sotmeto a la santedat dels correctors del diari l’estat en què pugui arribar aquest article als amables lectors–, cap a l’Arqueològic me’n vaig anar a l’encontre del vell Praxíteles i els seus fills i alhora deixebles, que tampoc no es mocaven amb mitja màniga. L’exposició, no cal dir-ho, és excel·lent i em permeto de recomanar-la vivament a tots aquells de vostès que visitin Atenes en les pròximes setmanes.
Però ara no els volia parlar d’escultura antiga ni del naixement i abolició de la primera democràcia, sinó d’una anècdota que em va fer pensar, i ja em sap greu, en Espanya, aquesta gran nació a la qual tenim l’honor, que no hem sabut mai correspondre com es mereix, de pertànyer. El cas és que, a la sortida de l’exposició, hi havia un faristol amb un llibre de visites, perquè el personal hi pogués consignar les seves impressions. Hi vaig fer un cop d’ull: a les dues pàgines per les quals el llibre es trobava obert s’hi podien llegir comentaris en un grapat de llengües: italià, francès, grec, i alemany, crec recordar, on s’expressaven des de felicitacions al museu fins a algunes ocurrències enginyoses, així com obvietats mes o menys discretes. Però també hi havia tres aportacions hispàniques, escrites naturalment en la llengua de Cervantes, que resultava difícil passar per alt. En una d’elles, un senyor es feia creus de com s’havien conservat de bé les escultures de Praxíteles a pesar dels molts anys que tenien, ignorant segurament –malgrat que així constava, en un idioma tan remot com l’anglès, a la fitxa de cadascuna de les peces exhibides– que es trobava en presència d’una selecció de còpies i reconstruccions de diverses èpoques.
En un altre dels comentaris, una senyora o senyoreta es limitava a fer saber al personal que trobava Grècia “muy bonita”, i rematava el seu elogi amb un sentit “¡Olé nuestra reina griega!”, que era tot un cant de vibració patriòtica. Però això no era res al costat del millor apunt dels tres, que insistia en la bellesa del país (“Grecia es mu bonito”, s’hi llegia textualment), per continuar amb una aguda i demolidora observació de caràcter filològic: “Pero no tienen nuestro idioma español”, cosa que devia convertir la població grega, a ulls de l’autor o autora del comentari, en un conjunt de persones dignes de commiseració. La cosa arribava al seu punt àlgid amb una altra asseveració científica, en aquesta ocasió una crítica a la comunitat arqueològica local: “Ta to roto to tirao”, s’hi llegia, després de repassar-ho tres vegades per assegurar-me que allò deia el que deia. I finalitzava amb un altre crit d’alegria que devia voler compensar la contundència precedent: “¡Viva Grecia y Espana!”
Bé, no es tracta ara de destacar els comentaris aïllats de tres homínids que varen entrar per error a un lloc que devia marejar-los. Però la veritat és que no vaig poder evitar pensar en el contrast entre els esforços que ha fet Espanya en les últimes dècades per presentar-se com un país modern i homologable a la resta del món occidental i, de l’altra banda, la crua imatge que sovint ofereix la seva ciutadania quan se li acudeix sortir a voltar pel món. A la majoria de països pels quals he tingut el gust de viatjar, i Grècia no és una excepció, sembla inevitable trobar-se amb un ampli contingent d’espanyols que destaquen entre la turistada per escandalosos i cridaners, així com per la seva estranyesa davant del fet que hi hagi en el món persones que no parlin el seu idioma. I aleshores la imatge de l’Espanya inquieta i innovadora, de l’Espanya que vol superar-se a si mateixa i situar-se entre les comunitats nacionals capdavanteres, aquesta imatge que de vegades, en un exercici de fe, ens hem volgut creure perquè la trobàvem prometedora, se te’n va en orris davant de la consuetudinària realitat de la pandereta, la cassalla i el caliquenyo.
És aleshores que no pots evitar pensar en l’Espanya de la Red Eléctrica de España, en l’Espanya que castiga Catalunya a pa i aigua d’inversions a causa d’un substrat indeleble d’imperialisme residual, en l’Espanya que consent tenir Barcelona infestada a ple estiu d’uns generadors (burres, solien dir-se’n) que foten un soroll i una pudor del diable, en aquesta Espanya que ho té to roto to tirao, i sentir que et puja per la gola un glop agre d’enveja per trobar-te de vacances en un país que ja fa mes d’un segle i mig que es va alliberar dels seus invasors i paràsits.
Aquesta Espanya
El Museu Arqueològic d’Atenes, com és fama arreu del món, és un lloc que val ben la pena: de manera aproximada, diguéssim que tot el testimoni d’una certa importància sobre l’antic mon hel·lènic que no es troba, via graciós espoli, al British Museum o al Metropolitan de Nova York, es pot contemplar en aquest museu. Això pel que fa a la col·lecció permanent; després, com en tot museu digne de ser-ho, hi ha una ben interessant programació d’exposicions temporals. Concretament en aquestes dates, de finals de juliol fins a mitjans d’octubre, és possible visitar-ne una dedicada a Praxíteles, un dels grans escultors que la Grècia clàssica ha aportat a la nòmina de la immortalitat.
De manera que, aprofitant que em trobo de vacances en el país d’Ulisses, esperant rebre alguna gràcia dels déus i suportant amb estoïcisme i algun got de retsina temperatures pròpies d’una foneria de bronze –mig país crema com una teia– i teclats que desconeixen els accents i les ces trencades –sotmeto a la santedat dels correctors del diari l’estat en què pugui arribar aquest article als amables lectors–, cap a l’Arqueològic me’n vaig anar a l’encontre del vell Praxíteles i els seus fills i alhora deixebles, que tampoc no es mocaven amb mitja màniga. L’exposició, no cal dir-ho, és excel·lent i em permeto de recomanar-la vivament a tots aquells de vostès que visitin Atenes en les pròximes setmanes.
Però ara no els volia parlar d’escultura antiga ni del naixement i abolició de la primera democràcia, sinó d’una anècdota que em va fer pensar, i ja em sap greu, en Espanya, aquesta gran nació a la qual tenim l’honor, que no hem sabut mai correspondre com es mereix, de pertànyer. El cas és que, a la sortida de l’exposició, hi havia un faristol amb un llibre de visites, perquè el personal hi pogués consignar les seves impressions. Hi vaig fer un cop d’ull: a les dues pàgines per les quals el llibre es trobava obert s’hi podien llegir comentaris en un grapat de llengües: italià, francès, grec, i alemany, crec recordar, on s’expressaven des de felicitacions al museu fins a algunes ocurrències enginyoses, així com obvietats mes o menys discretes. Però també hi havia tres aportacions hispàniques, escrites naturalment en la llengua de Cervantes, que resultava difícil passar per alt. En una d’elles, un senyor es feia creus de com s’havien conservat de bé les escultures de Praxíteles a pesar dels molts anys que tenien, ignorant segurament –malgrat que així constava, en un idioma tan remot com l’anglès, a la fitxa de cadascuna de les peces exhibides– que es trobava en presència d’una selecció de còpies i reconstruccions de diverses èpoques.
En un altre dels comentaris, una senyora o senyoreta es limitava a fer saber al personal que trobava Grècia “muy bonita”, i rematava el seu elogi amb un sentit “¡Olé nuestra reina griega!”, que era tot un cant de vibració patriòtica. Però això no era res al costat del millor apunt dels tres, que insistia en la bellesa del país (“Grecia es mu bonito”, s’hi llegia textualment), per continuar amb una aguda i demolidora observació de caràcter filològic: “Pero no tienen nuestro idioma español”, cosa que devia convertir la població grega, a ulls de l’autor o autora del comentari, en un conjunt de persones dignes de commiseració. La cosa arribava al seu punt àlgid amb una altra asseveració científica, en aquesta ocasió una crítica a la comunitat arqueològica local: “Ta to roto to tirao”, s’hi llegia, després de repassar-ho tres vegades per assegurar-me que allò deia el que deia. I finalitzava amb un altre crit d’alegria que devia voler compensar la contundència precedent: “¡Viva Grecia y Espana!”
Bé, no es tracta ara de destacar els comentaris aïllats de tres homínids que varen entrar per error a un lloc que devia marejar-los. Però la veritat és que no vaig poder evitar pensar en el contrast entre els esforços que ha fet Espanya en les últimes dècades per presentar-se com un país modern i homologable a la resta del món occidental i, de l’altra banda, la crua imatge que sovint ofereix la seva ciutadania quan se li acudeix sortir a voltar pel món. A la majoria de països pels quals he tingut el gust de viatjar, i Grècia no és una excepció, sembla inevitable trobar-se amb un ampli contingent d’espanyols que destaquen entre la turistada per escandalosos i cridaners, així com per la seva estranyesa davant del fet que hi hagi en el món persones que no parlin el seu idioma. I aleshores la imatge de l’Espanya inquieta i innovadora, de l’Espanya que vol superar-se a si mateixa i situar-se entre les comunitats nacionals capdavanteres, aquesta imatge que de vegades, en un exercici de fe, ens hem volgut creure perquè la trobàvem prometedora, se te’n va en orris davant de la consuetudinària realitat de la pandereta, la cassalla i el caliquenyo.
És aleshores que no pots evitar pensar en l’Espanya de la Red Eléctrica de España, en l’Espanya que castiga Catalunya a pa i aigua d’inversions a causa d’un substrat indeleble d’imperialisme residual, en l’Espanya que consent tenir Barcelona infestada a ple estiu d’uns generadors (burres, solien dir-se’n) que foten un soroll i una pudor del diable, en aquesta Espanya que ho té to roto to tirao, i sentir que et puja per la gola un glop agre d’enveja per trobar-te de vacances en un país que ja fa mes d’un segle i mig que es va alliberar dels seus invasors i paràsits.
Forero del todo a cien
Clásico
137
121
Baneado
