Lo Camí, part I
Soferts Súbdits,
Nos som assabentats de quant ha estat lo vostre patiment en Nostra absència des de lo dia en que se fon estada la magna tració de lo Estatut del Principat. Però aquesta absència no fon filla d’arbitrarietat o desídia, impròpies de los Reis catalans. Aquesta fon prova a la que Déu nostre Senyor nos posà tant a vosaltres com a Nos. A lo poble català, Ell la imposà perquè fes conscient de llur pecat en dir “hoc” a l’Estatut. A Nos, fon per la Sancta missió de cercar en la Terra celles revelacions que vos hauran de servir per redimir lo Imperi.
E així fon, que en lo Cel de los Prohoms, Ell, Lo Creador, nos aparegué e feu principi a tal parlar:
“Tu, Pere, en los teus dies en lo Terrenal Món, fòres tostemps sereníssim príncep e cercant sempre dar al just, premi, e a lo vilà, càstig, tens lo Deure que t’encomano de vetllar altre volta per lo Sanct Imperi Català.”
E Nos, ab llàgremes en los ulls, caiguerem de genolls en terra, e ferem paraules de semblant estil:
“Oh Déu! Senyor Nostre, qui nos posares corona en la testa e espasa en la mà per guiar lo Poble Escollit, quin és lo Deure que haurem de complir? Parlau prest, ans lo Nostre desig de servir-vos nos cou tant com lo ferro colat e ardent que ferem empassar a los revoltats de València!”
E lo Creador digué:
“Prendràs la forma de mortal altra volta, e voltaràs per les terres de lo Imperi fens que trobes les Revelacions que han de retornar lo seny e la força al Poble Escollit, només en eixe moment, podràs retornar a lo Cel de los Prohoms. E sens armes de qualsevol natura, només amb los dons de la vista, l’oïda, e la paraula! Ves fill meu, lo Imperi et requereix, e lo Món necessita lo Imperi Català.”
E així fon com apareguerem, altra volta en la Terra, ab aspecte completament mortal e ab robes certament estranyes per Nos. E lo lloc que Nostre Senyor escollí per Nostra tornada no fon altre que les terrés del Vallés. Allà on Moisés obrí lo riu Ripoll ( e de propina lo Llobregat) e feu avançar lo Poble Escollit vers la Catalunya Nova. E allà, en la Vila de Badia del Vallés voltarem llarga estona, tot escoltant parles forasteres, e de tant en tant alguns jóvens parlar la llengua de lo Imperi. E ab prudència caminarem devers ells e Nos pararem a escoltar llurs paraules, que deien a semblant estil:
“N’estic fins els ous! Em foto un fart de pencar de “pitzero” a Barcelona, estudiar a l’Autònoma ple de multiculturetes, i a sobre la puta RENFE em deixa tirat gairebé cada dia! Amb el que cobro no a casa gairebé no en tenim ni per menjar. I per si això no fos prou, un milió i mig de botiflers voten que SÍ a l’estatut!”
Los altres jóvens que l’escoltaven li donaren la raó e seguiren exposant llurs queixes, tostemps semblats a les del primer. E fon així com albirarem lo camí a la primera revelació: Déu Nostre senyor nos posava a les oïdes a los problemes de lo jovent. E lo jovent sempre ha estat esperança e flama per lo Imperi. Haviem, doncs de cercar quina natura era lo martiri anomenat “pitzero”, qui eren los “multiculturetes” e on era cella barjaula anomenada RENFE.
Primer de tot cercarem algun home de bé e li demanarem: “ Perdoneu bon crestià, Nos voldriem saber on podriem anar per que ens donin jornal de “pitzero”. ” Tot i que feu cara d’estranyat, nos indicà que en cella cantonada n’hauriem. E després de dar-li les gràcies e desitjar-li molts fills, nos dreçarem cap allà e haguerem lo lloc. La indústria de Nostra intuïció no hagué d’obrar gaire per veure que lo lloc d’on sortien e entraven jóvens prims e cansats era on sortia tal maldat. Sens dubtar-ho entrarem prest allà, e rapidament veguerem que, juntament a los soferts “pitzeros”, fadrines també molt jovens e cansades cuinàven ab molta pressa, ans la natura de los elements amb que ho feien no convidava a obrir la gana. De sobte sentí unes fortes veus d’un home ja fet e ab panxa ampla que deia paraules forasteres de semblant estil:
“Venga dejgrasiaos! Como no su dei má prisa su echo a la puta calle e meto a un par de moros de mierda pol mesmo presio!”. Nos, que forem Rei lletrat en llengues estrangeres, entenguerem bona part dels mots, ans clarament lo tó, la natura e lo sentit d’aquests.
Fon així que vengué la primera revelació: INJUSTICIA! Lo jovent sofria lo jou de mals hómens per poder portar lo pà a taula e pagar-se la instrucció per algun dia poder ser doctes e viure ab lo grau que mereix lo Poble Escollit. Sens esperar e prestament, davallarem la mà cercant l’espasa. E quina fon nostra sorpresa en recordar que Déu Nostre Senyor nos en privà en Nostre retorn al lo Terrenal Món. Ans com astúcia sempre havia estat haguda per los Reis catalans en los moments de major dificultat, buscarem cell estri que nos ajudara a donar resposta clara a cell malvat e exemple als e les jóvens. E lo haguérem! En lo envà a la nostra dreta, penjava una mena de canti de ferre, de color roig, on se llegia un mot clarament indicatiu d’acció: EXTINTOR. Prestament lo fermarem, pesat com era, e corrent vers lo malvat que cridava als jóvens “pitzeros”, lo davallarem vers la sua closca. Però la sua closca era obrada, de ben segur, per bruixeria ja que no es va esberlar com Nos recordavem, per costum a fer armes braves contra castellans e sarraïns. Però no fon per gaire estona que durà la bruixeria, doncs lo segon colp, ab lo malvat ja caigut en terra, lo cap s’esberlà. Per inscripció en la sua roba ensangonada haguerem lo nom: Paco – Encargado.
E satisfets, alcarem la mirada devers los jóvens, que mostraven llurs rostres atemorits. Tot i que Nos no ho comprenguerem a primera volta, prestament haguérem que la servitut e los defalts que havien patit cells e celles jóvens, haviem atemorit llurs cors e llur pensa. E fon així com Nos nos enfilarem en lo taulell e ferem principi a tal parlar:
“Oh jóvens! Vosaltres que teniu molta vida encara, veure-us en tal natura d’esclavatge és gran defalt a los ulls de Déu Nostre Senyor. Més encara, vosaltres qui sou los carreus ab los que es bastirà de nou lo Imperi català, no heu de tolerar semblants coses!”
Ja uns mica restablerts ens preguntaren: “Doncs que hem de fer? Hem de guanyar-nos la vida d’alguna manera!” E Nos responguerem a semblant estil: “Cosa certa és, ans no com a esclaus! Lo deure de tot català davant los mals usos és cridar: VISCA LA TERRA! MUÏRA EL MAL GOVERN!” E los jóvens ho entengueren, e hagueren los ganivets que en la cuina restaven e, a manera de coltells los empraren a partir d’eixe dia contra los qui practicaven los mals usos.
Ja en lo carrer, e abans que aquests s’escamparen per la vila ab per extendre lo foc purificador, que ja havien administrat al lloch on havien hagut tant patiment, Nos tenguerem temps per fer-los una qüestió: “No sabreu pas quin cami haig de seguir per haver la barjaula qui nomenau RENFE?” E nos ho indicaren...