Donat que tot va començar aquí és just que ara reti comptes i hi escrigui la meva experiència. L'atzar i la curiositat em van dur a aquest fòrum. Hi vaig buscar allò que creia que em convenia i hi vaig trobar una cosa que no buscava.
L'atzar i la curiositat em van dur a trobar la companyia d'una jove bonica i serena, sensible i sensata - Virtuosa, per dir-ho en una paraula que, per haver quedat antiquada, té un valor renovat en els nostres dies.
M'excusaré de dir el nom que comparteix amb el món; només que està ben triat i que li fa justícia, perquè es diria extret d'un conte de dracs i de princeses. Tampoc no puc revelar el color dels seus ulls, ni el seu misteri, perquè el que hi ha més endins dels ulls d'una noia bonica només a ella li pertany.
Vam compartir una hora sencera de conversa intel·ligent i assossegada; després, gairebé dues hores de sensualitat i d'abraçades dolces i vibrants.
Vaig endevinar en les seves paraules una saviesa que ella mateixa és massa jove per saber que posseeix - però que estic segur que algun dia descobrirà.
En el seu cos vaig trobar una barreja deliciosa de veritats i de mentides, en la mateixa proporció que la xocolata ens enganya fent-nos creure que és dolça, al mateix temps que ens deixa descobrir en la dolçor mateixa un punt d'amargor.
No entraré en els detalls que sembla que aquí agraden: què sabia fer amb els llavis, quina era la forma dels seus pits, quin era el preu de la seva companyia. El seu cos i les seves maneres parlen un altre llenguatge, complementari, si es vol dir així, al llenguatge dels diners.
Després del fet vaig sortir al carrer, amb la seguretat de saber que el deute contret era molt més alt del que havia pagat, i vaig respirar l'aire d'una tarda que tot just començava. (Normal: si no l'hagués respirat, ara jo estaria mort i tu no estaries llegint això).
Barcelona semblava més dolça que no pas ho havia estat el matí d'aquell mateix divendres. Tenia el mateix gust ensucrat d'aquelles xocolatines que havíem compartit mentre jugàvem a ser sincers amb paraules agradables que ens dèiem i ens deixàvem dir.
Com passa amb la xocolata, però, de mica en mica es va anar perfilant un regust terriblement amarg, que venia a recordar-me que ja no tinc força ni edat per creure en enamoraments que se sap d'antuvi que són impossibles.
Content i trist alhora, vaig fer-me una concessió i vaig deixar que el gust salat d'una llàgrima, que no sabia que em quedava, es barregés, a la comissura dels llavis, amb el toc que m'havia quedat de la darrera porció de xocolata amb taronja.
El gust em va recordar el color dels seus ulls.
- Pirx. 30.11.07 -
Asiduo
Forero del todo a cien
Veterano
Novato de mierda
137:137
1:1
Clásico
